La veritat altra
La veritat, com que es veu que és una cosa relativa, doncs es pot retòrcer al gust de l’usuari. Si li posem el prefix post, aleshores la dúctil veritat es torna encara més dúctil, tant com convingui a l’emissor. I com que, d’altra banda, vivim en l’era de les xarxes i la superba immediatesa, cadascú pot dir la seva sobre qualsevol tema, del qual en general ningú, o quasi ningú, sap res. La veritat va relligada als interessos.
Potser per això ens trobem aquests dies, per exemple, amb una campanya per terra, mar i aire de blanquejament del franquisme. Ja sabem del cert que amb Franco es vivia millor, que Espanya va ser un país sense atur, creador nat de riquesa espontània, que tothom feia el que volia i que la guerra va ser un mal necessari i exagerat quant a xifres i dades històriques. La qual cosa demostra, tot plegat, que en efecte no hem superat la postguerra, encara, per utilitzar el mateix prefix amb un altre substantiu.
Quina llàstima que en aquest país, no satisfets amb enterrar amb malícia i manipulacions ideològiques el passat, no contents amb impedir llum i taquígrafs sobre un tema que demana a crits aquesta crònica transparent i exhaustiva, ens acarnissem amb la memòria de les víctimes i anem cap enrere a través de discursos mancats de tota veritat i que, en segons qui, sobretot la gent jove, colen.
Amb la postveritat també podrem gestionar tots els continguts polítics que vulguem sobre el passat recent. Com fan Trump i les ultradretes arreu del món. Tergiversació de la realitat, fakes i campanyes mitjançant intel·ligència artificial des d’una intel·ligència humana que no en té res, d’intel·ligent, i sí molt de malícia incontrolada i incontrolable. I qui fabrica la informació té la clau del present i del futur immediat.
La postveritat pot fins i tot usar-se en clau psicològica pròpia: hi ha qui es menteix constantment a si mateix per justificar un sentiment, una emoció, un fracàs, un mal pas, una enveja, un odi, alguna taca que ens corroeix per dins. Mentir-te per tenir la raó.
En tots els casos, al final del camí la frase del coix i del mentider per fortuna s’acaba imposant, malgrat el mal que es faci mentrestant. Som éssers miserables, sí, però també lluminosos.
