Agonia del cine

Ja sabem que el món el comanden imbècils, malànimes, fatxendes sense escrúpols que, recordem-ho, a les democràcies han estat votats per una majoria. Una majoria que potser vol algú d’aquest pelatge intel·lectual i moral per defensar els seus interessos. Un cabró que se signifiqui en un món de cabrons. És un peix que es mossega la cua. L’espècie humana no té solució.

Fa temps que aquesta malparada condició de la identitat de les societats i les persones es reflecteix en l’art. I més concretament en el cine, on abunden amb lluentor totes les carències de l’ésser, com si en efecte l’art s’obstinés a reflectir, a mode de mirall, el que succeeix a la vida. La part bruta sempre resulta més rendible, a curt termini. Mireu, si voleu comprovar-ho, el declivi absolut i inaturable del cine a les plataformes, l’última manifestació del qual seria, per exemple, aquesta El botí (The rip), protagonitzada per dues grans estrelles de Hollywood, els amics Ben Affleck i Matt Damon (els quals, sigui dit de passada, en la seva tendra joventut van guanyar un Oscar al millor guió per L’indomable Will Hunting). Damon denuncia, en una entrevista recent concedida a un pòdcast, aquesta degeneració artística, quan confessa que els guions actuals, i els productors i directors al darrere, ja no busquen l’art en si mateix, sinó captar un espectador que té el llistó d’atenció tan baix que a penes percep el que veu. Les pel·lícules, doncs, han de tenir escenes espectaculars encadenades, uns primers cinc minuts demolidors, una insistència ridícula a explicitar la trama tota l’estona, copiar models d’èxit, plagiar plantilles de moda, de rendiment contrastat... Si vols reeixir, considera el receptor un idiota. “Quan tot està pensat per no molestar l’algoritme, el cine perd l’ànima”, etziba Damon. Doncs això. “No passa res si la trama es repeteix tres o quatre cops en els diàlegs, perquè la gent mira el mòbil mentre veu la pel·lícula.” La creació, que ha buscat sempre la fondària, les arrels, el doblec fascinant de la realitat, ara es plega i es conforma a acontentar l’estupidesa, la superfície de les coses, en un procés d’infantilització, en el sentit pejoratiu, sí, de les cultures. No és que haguem caigut en l’evidència, és que fins i tot anem camí de trinxar-la. Només ens queda abandonar-nos a l’anomenat cine d’autor, que no obstant darrerament també cau sovint en la còpia. L’art no és democràtic. Una agonia.