Els insomnes
Els insomnes som uns desgraciats, bastant idiotes, profundament injustos amb el món i amb nosaltres mateixos. Perquè si et passes la nit batallant contra el son, i a vegades contra la son i tot, tant en masculí com en femení, deu ser perquè ets imbècil. No hi ha motius per a la desesperació, ni per a aquest nervi que et recorre les cames, ni per a aquest acufen que sovint és el subconscient. Els insomnes som rucs.
I els insomnes també som culpables. No sabem de què, però culpables. Potser no tant com Al Pacino a la seva pel·li Insomni, del 2002, que no dorm perquè com a poli ha adulterat proves per incriminar un assassí i a sobre acaba matant per accident el seu propi company perquè fa segles que no dorm i la realitat se li distorsiona, no s’hi veu, les veus del voltant s’escapen en punts de fuga fins a convertir-se en un eco inintel·ligible, la memòria trontolla i clapeja, fins a deixar-te al mig d’un bosc inaccessible per a la resta de la humanitat. Allà podríem trobar-nos tota la resta d’insomnes, l’Al Pacino i companyia, però no pot ser, perquè cada insomni té el seu bosc particular, amb entrada restringida. Els insomnes som així. Una colla d’elitistes fastigosos. Potser per aquest motiu en l’art la història que s’esdevé en els somnis privats interessen poc, o gens, i fan de mal posar arreu, de mal explicar. L’insomni, com els somnis, només interessa a qui ho viu. En l’insomni, els estrats de la ment a poc a poc esdevenen infinits, des de la reflexió sobre la xorrada més suprema, més immediata, fins a l’epifania més fonda, aquella que l’endemà no recordaràs o que, simplement, recordaràs per adonar-te que és una ruqueria sideral. Hitchcock en parlava, d’aquestes coses. El geni tan sols visita algú quan està ben despert, i treballant. Els insomnes som, doncs, uns fantasmes de nosaltres mateixos. Els rituals d’anar a dormir condicionen la nostra vida, com les poques hores, o estones, que hauràs dormit. Potser algunes de les més transcendentals decisions de la teva vida les prendràs sota aquest estrès passiu, el del ionqui de la melatonina i les valerianes i els més rocambolescos protocols que a la fi acaben resultant estèrils. No dormir és un destí.
Els insomnes som els consumidors de res. Ni una pàgina o una pantalla o una paret ens consolen, perquè sabem què hi ha darrere: tu, els ulls oberts estant tancats, la ment en barrina estant serena i quieta. La nostra llum és la fosca.
