Mort o primavera
És La mort i la primavera la millor novel·la que s’ha escrit mai en llengua catalana? I per què la considerada gran obra de Mercè Rodoreda no és aquesta sinó La plaça del Diamant? No és aquest el lloc ni l’espai per esbrinar les causes d’aquest cànon, que si qualla amb els anys ja és impossible de rectificar. A més, es tracta segurament del volum menys llegit seu. Impressiona molt adonar-te que la va escriure als anys seixanta i que dècada a dècada va anar polint, corregint, eixamplant i obrint-hi noves trames fins a deixar-la al morir en mans del destí, en aquest cas del seu estimat Joan Sales, i aquest al seu torn a Núria Folch, que va ser qui l’any 86 va publicar al Club Editor la versió oficial, confegida a partir d’un laberint de mecanoscrits i que va fer un favor immens a la literatura catalana, i a la universal.
García Márquez va dir que La plaça del Diamant era la millor novel·la que s’havia escrit a Espanya després de la Guerra Civil. Però ell no havia llegit La mort i la primavera. La Colometa va néixer en el paper però va enlairar-se fins a les vides de tanta gent a partir de la pel·lícula i la sèrie, en la cara de Sílvia Munt. No se m’acut millor Colometa, ara que han passat quaranta anys. Sent una magnífica novel·la, no deixa de ser una preciosa exhibició del realisme líric que tant agradava a l’autora. Però la faula pòstuma de Rodoreda, escrita, insistim-hi, als anys seixanta, ho enclou tot, des d’aquest mateix realisme fins al màgic, passant pels laberints de la intimitat i la militància moral i política tan significatius en ella. Una prosa que comença com un fil d’aigua i acaba negant-ho tot, arrasant-ho tot, mentre combina, amb una elegància inèdita, la poesia i una manera de dir que no evita la brutícia, les repeticions, els girs que voregen el trencament natural de la frase, com si les paraules, en la seva sola presència, tinguessin vida i no els calgués significar.
Potser els lectors catalans preferim personatges a qui perdonar amb misericòrdia, una literalitat que la nostra arrel catòlica pugui abraçar, en la distància. Un art més digerible, arran de terra, una experiència segura, un alè tranquil. Rodoreda és, en aquesta estranya mort, aquesta estranya i fosca primavera, tot el contrari. Una sublimació de totes les seves virtuts, que només la mort, la seva, va aturar.