SEGRE

BORJA ARRIZABALAGA*/(*) COFUNDADOR, CTO I CIO DE TALENSIA

IA d’amagat

Creat:

Actualitzat:

L’escena es repeteix més del que pensem. Un director general assegura, molt convençut, que a la seua empresa “encara no utilitzem intel·ligència artificial”. A dos cadires, el responsable d’administració abaixa la mirada. Porta mig any preparant els informes mensuals amb ChatGPT des del mòbil.

A mi em va ocórrer fa poc una cosa gairebé idèntica. Un director financer, dels rigorosos, dels que revisen cada decimal, em va confessar a l’acabar una reunió que preparava els seus informes amb Claude. Ho va dir en veu baixa, gairebé demanant perdó. El conseller delegat no en tenia ni idea.

És el que ja es coneix com a shadow-IA, la intel·ligència artificial a l’ombra. I no és un problema tecnològic. És un problema de lideratge. Quan algú utilitza una eina d’amagat no és per entremaliat, sinó perquè intueix que contar-ho li sortirà car: o l’hi trauran o pensaran que busca treballar menys. Aquest silenci diu més del clima de confiança d’una organització que qualsevol enquesta.

Fa poc vaig llegir un catedràtic d’Esade que proposava tres fases per adoptar la IA: utilitzar-la per fer millor el que ja fem, inventar el que sense ella seria impossible i, al final, redissenyar l’empresa com si hagués nascut amb ella. Un mapa assenyat. Però em quedo amb un detall que passa de puntetes: parla de kaizen, la millora contínua de Toyota. I el kaizen mai ha funcionat pels seus mètodes. Ha funcionat perquè els caps escoltaven l’operari. Toyota no demanava a la seua gent permís per millorar: li demanava que millorés. Aquí hi ha la clau. Aquella primera fase no la liderarà la informàtica. La lideraran els que coneixen el procés, els que saben on es perd la tarda copiant la mateixa dada en tres pantalles. Si el directiu no baixa a preguntar, la IA acabarà on acaben tantes modes: en una presentació bonica i un pilot que ningú utilitza.

A les empreses amb les quals treballo veig tres coses que separen les que avancen de les que es queden mirant.

La primera, treure la IA de l’ombra sense castigar ningú. Preguntar obertament qui la utilitza i per a què. Sorprendrà el que el seu equip ha descobert pel seu compte.

La segona, posar regles abans que entusiasme. Quines dades no surten mai de casa, quines decisions revisa sempre una persona, qui respon si alguna cosa falla. La IA s’equivoca amb una seguretat sorprenent, i un agent amb massa autonomia pot fer en un minut la destrossa que un becari no faria en un any.

La tercera, la més incòmoda: acceptar que el directiu també n’ha d’aprendre. Qui no ho ha provat difícilment pot liderar-ne l’adopció, igual que ningú confiaria en un entrenador que mai ha tocat una pilota.

Hi ha una idea que em ronda. Si d’aquí a uns anys qualssevol pot contractar la mateixa intel·ligència artificial per una quota mensual, l’eina deixarà de ser avantatge. La diferència la marcaran els temes de sempre: el coneixement propi, la cultura, la manera de decidir. Les persones, en definitiva. Paradoxalment, com més IA tinguem, més valdrà un bon líder.

Ni pressa ni por. Pas a pas, com en la millora contínua. Però començant avui, i per una conversa sincera amb l’equip. Potser es descobreix, com aquells dos directors, que la revolució ja havia entrat per la porta del darrere.

tracking