El somni compartit d’Artristras
Hi ha noms que desperten tot un imaginari. Noms que, en sentir-los, obren una porta secreta a la memòria. Artristras és un d’aquests noms. Aquest cap de setmana, la companyia de la Garriga s’ha acomiadat després de 45 anys de trajectòria. I ho ha fet de la millor manera que ells saben: al carrer, amb el poble, entre música, figures gegants i emoció compartida. La seva darrera cercavila ha estat, més que un comiat, un retorn. Un viatge cap a tot allò que han sigut, cap als mons fantàstics que han sabut crear i compartir. Els qui ja comencem a tenir una edat els vam descobrir als inicis de FiraTàrrega. Entre tots aquells espectacles que ens deixaven bocabadats hi havia els seus. Vam veure vaixells navegant entre places, escarabats gegants travessant carrers, els dracs voladors entre fanals, les marionetes gegants que semblaven tenir ànima pròpia. Artristras no només ocupava l’espai públic, el transformava. El convertia en territori de somnis.
Aquest diumenge, els veïns de la Garriga van voler tornar-los una mica de tot el que han donat. Hi va haver un dinar popular, abraçades, un micro obert per recordar anècdotes i agrair als fundadors i a tots els que han passat per aquesta gran família de creadors i somniadors. Artristras va néixer en un moment en què el carrer començava a ser nostre. Després d’anys grisos, ells –juntament amb els Comediants, La Cubana i tants altres– van tenyir de color l’espai públic. Van demostrar que la cultura també pot ser festa, que la llibertat pot fer-se amb llum, amb danses i amb criatures impossibles.
Els seus espectacles han deixat empremta. A Tàrrega ja els vam veure el 1986 amb el seu espectacle Homoterm, un any més tard es van encarregar de la inauguració amb La Comèdia i la Tragèdia i més tard vindrien Virus, Orbe, Medusa, Pleniluni, Pluges d’estiu i Pandora. Cadascun d’ells era una finestra oberta a una altra realitat. Artristras i FiraTàrrega han crescut junts, amb nosaltres. Han imaginat un món millor, i l’han fet realitat durant unes hores, enmig del carrer. S’acomiaden, però no se’n van del tot. Deixen una empremta que no s’esborra. Només cal tancar els ulls. Perquè això feia Artristras: fer creïble l’impossible. I això ja no se’n va mai.
