El carrer és nostre
Existeix una forma d’art sense catifes vermelles, ni escenaris elevats. Es fa a l’espai públic, el de tots, i el decorat és una plaça i les butaques, un coixí a terra, si tens sort. Són les arts de carrer. I sí, tenen un component polític perquè són de tothom, perquè t’interpel·len quan menys t’ho esperes, perquè no demanen permís per a ser. Les arts de carrer, en realitat, tenen molt de tot allò que molts trobem a faltar: són lliures, són col·lectives, són crítiques i són per a tothom.
Per això projectes com SPASA són tan importants. Perquè treballen per dignificar aquestes expressions. Perquè s’atreveixen a somiar que la cultura també pot començar en una plaça, en una rotonda, o en un solar abandonat. A SPASA no només ensenyen com es fa teatre de carrer, també reivindiquen aquesta manera de ser i d’entendre els espais públics. Ens recorden que el carrer és nostre i que el públic tant pot ser un avi amb bastó, una criatura que menja gelat, una turista perduda o una nouvinguda que tot just comença a entendre el nostre idioma, la nostra cultura. És màgic girar una cantonada i trobar un espectacle que et fa somriure, t’emociona, et meravella o potser et fa pensar.
Que SPASA sorgeixi justament a la plana de Lleida no és casualitat. L’Aquelarre de Cervera i FiraTàrrega han obert camí, i ara, en recull els fruits aquesta cooperativa sense ànim de lucre que aposta pel carrer com a espai de creació i també de formació. No tan sols fan cursos i suport a companyies emergents, sinó que estan creant una nova economia cultural. És un projecte valent. I ja han demostrat que interessa. Amb cinc anys de vida han atret alumnes de més d’una quinzena de països i formadors del més alt nivell internacional. I ho fan aquí, a l’Oest. Mentre el sistema educatiu encara no sap ben bé com ensenyar les arts de carrer, SPASA ho fa.
Per això quan a Ponent neix una iniciativa així, l’hem de cuidar. Perquè és molt més que una escola. És la demostració que la cultura transforma i enriqueix, almenys l’ànima.
SPASA ens convida a repensar-nos. A fer de l’espai públic un lloc on tot pot començar. A recordar-nos que les arts de carrer són la millor eina per fer arribar la cultura a tothom, perquè no hi has d’anar, la trobes.
