I si un dia deixéssim de riure?
Fa uns anys, en un espectacle de la companyia Escarlata Circus, una pregunta em va quedar clavada a la pell: què passaria si un dia deixéssim de riure? Diu que el riure s’enganxa, que sempre hi ha alguna cosa o algú que el provoca. I si un dia ja no hi hagués res ni ningú que ens fes riure?
Aquell dia, participant en l’espectacle la grUtesca, vaig riure, i molt. Era FiraTàrrega del 2022 i justament dos anys abans havia tingut la sort de poder participar en el procés d’investigació per a crear l’obra. La Bet Miralta i el Jordi Aspa ens van reunir per parlar del riure. Per saber què ens el provocava, en quines circumstàncies, quines anècdotes recordàvem… Només aquest procés ja em va fer pensar molt, i prova d’això és que 5 anys més tard estic escrivint sobre aquest tema. Des d’aleshores, de tant en tant, faig repàs dels dies que fa que no ric de veritat, amb el cor. No un somriure educat, ni una ganyota d’acord. Em refereixo a aquell riure espontani, descontrolat, que és tan sincer que tant et fa si tothom es gira i et mira, perquè el moment que vius val més que el que pensi la gent. Que et recorda que ets viva. I això que, històricament, a les dones se’ns ha ensenyat a riure discretament, amb mesura. Una dona que esclata a riure incomoda, i a vegades és titllada d’excèntrica o fins i tot de no ser-hi tota.
Potser és que riure és una forma de resistència, d’afirmació. Riem quan compartim un codi, a vegades només amb una mirada, endevinant què pensa l’altre. Riem quan ens sentim segures, quan deixem caure tots els escuts i ens reconciliem amb l’absurd. I a vegades fins i tot riem de nosaltres mateixes.
Però també hi ha èpoques en què costa, quan la incertesa pesa massa, justament quan més el necessitem. Perquè riure és una manera de recordar-nos que encara podem jugar, com quan érem petites i qualsevol cosa era una descoberta meravellosa. Per tot plegat, cal recordar la importància que té riure. Valorar la gent que ens el provoca, siguin les amigues, la família o els professionals com els Escarlata Circus, que no tan sols ens fan riure, també ens fan pensar. Cal protegir-lo. Perquè si un dia deixéssim de riure, seria una pèrdua de llibertat. Visca totes les persones que ens alegren els dies.
