Cadenes invisibles

Tanqueu els ulls un moment i penseu en qui són les persones que cuiden el padrí o la padrina, s’encarreguen dels més petits de la casa i venen a netejar els nostres domicilis o el despatx. En la gran majoria de casos, són dones.

La Mireia Roca, doctora en antropologia i investigadora de la UB, ho va explicar molt clarament en la Jornada INNSOC, organitzada per la Càtedra d’Innovació Social de la UdL (una de les poques que tracten el benestar a Catalunya), i que aquest any s’ha centrat en les cures. “Un 69,8% de les persones que tenen algun tipus de dependència són ateses únicament per la família, i el 73% d’aquestes persones són dones d’entre 50 i 65 anys”. Una xifra que no sorprèn ningú, perquè totes, absolutament totes, coneixem una mare, una tieta, una veïna o nosaltres mateixes que cuidem, hem cuidat o que sabem del cert que en un futur haurem de cuidar. Ho sabem totes. Davant d’això, les famílies fan el que poden. I la solució sovint és contractar dones que, en molts casos, són estrangeres: moltes amb formació superior, amb oficis i trajectòries que aquí no compten. Arriben buscant una oportunitat i el primer lloc on poden inserir-se és en les cures. Per què? Perquè és un sector precaritzat, infravalorat i gairebé invisible. Dones que arriben de lluny i que, mentre sostenen les nostres famílies –les nostres vides–, deixen els seus pares, oncles i, potser també, els fills a l’altra banda del món.

Aquest fenomen té un nom: cadenes globals de cura. Elles cuiden els nostres familiars mentre unes altres dones cuiden els seus allà, lluny. Una cadena mundial femenina que sosté les cures mentre, socialment i políticament, no es reconegui que és una feina que té un valor –un valor central en la vida de qualsevol persona. Perquè la cura és imprescindible. La cura sosté la vida, fa que tot rutlli, que l’economia productiva pugui funcionar.

Però no podem continuar mantenint-la sobre les espatlles de les mateixes de sempre, ni encara menys sobre dones en situació precària a qui només veiem quan les necessitem. La cura és col·lectiva, és política i és responsabilitat de tothom. I, per tant, som tots els qui l’hem de posar al centre per evitar que aquestes cadenes invisibles continuïn estrenyent les dones més vulnerables.