Imatges buides
“Padre nuestro que estás en el cielo…”, resava un nen en veu alta mentre s’aferrava al braç del seu adult. Devia tenir uns 7 o 8 anys i, per l’accent, havien fet uns quants quilòmetres per arribar fins allà. Per darrere, era el pare el que no les tenia totes mentre el fill petit l’arrossegava despreocupat i feliç com un gínjol. Hauríeu d’haver vist també la cara d’aquella senyora, caminant tota compungida, agafada a banda i banda de la barana. Aparentava més de 60 d’anys, però es va fer petita de cop. O la que en va tenir prou amb 10 passes per girar cua i abandonar la resta del grup a la seva sort. I és que poca broma. Són 600 metres en total el que s’ha de caminar fins a arribar a l’altra banda. 1.200 pels que aconsegueixen fer tot el recorregut sencer d’anada i tornada.
Al principi són pocs els que avancen a pas ferm. La majoria hi entren lentament, ponderant molt bé cada moviment i buscant discretament la mirada còmplice, ja molt més relaxada, dels que ja s’ho han tret de sobre. Com aquella mare que li havia jurat i perjurat a la filla adolescent visiblement angoixada que tot aniria bé, mentre ella, mig esblanqueïda, s’encomanava a l’autocontrol. Doncs com la seva, unes quantes cares desencaixades més desfilant a 1.875 metres d’altitud i a una elevació de 150 metres vertiginosos sobre terra. La sensació és brutal. Adrenalina en vena per a uns quants. Però veient el panorama, és claríssim que no és apta per a tothom.
Pels que encara no ho heu deduït, estic parlant del pont tibetà de Canillo, a Andorra, un dels principals reclams turístics del Principat i del conjunt dels Pirineus. Les xarxes socials van plenes de fotografies de gent damunt del pont, però moltes són només això, una imatge de cara a la galeria. Buida. Que ni tan sols serà un bon record per a tots aquests que reculen a pocs metres de començar en un intent fallit d’autosuperació, o encara pitjor, pels que ja d’entrada tenen claríssim que no el pensen creuar però els pot el postureig. I és que el valor d’aquestes activitats rau en l’experiència, en les sensacions a flor de pell, sempre que siguin volgudes i agradables, és clar. Si ha de suposar un patiment no té cap mena de sentit. I encara menys si has de passar abans per caixa. No sempre una imatge val més que mil paraules.
