Demografia insostenible
Durant els darrers quatre anys, el creixement demogràfic català ha estat molt intens. Avui podem afirmar que al país hi vivim poc més de 8 milions de persones. D’ençà de la pandèmia, la població ha crescut en més 600.000 persones. És un increment de cent mil persones anuals. Cap altre país europeu ha tingut una intensitat similar. Però el veritable canvi demogràfic a Catalunya es va produir durant la primera dècada de l’any 2000, on vam créixer en més d’1.300.000 persones.
Estic parlant d’un canvi demogràfic de gran magnitud, però que un cop analitzat n’observem tres dades que em sorprenen. En primer lloc, el creixement és –en gran part– gràcies als llatinoamericans. Dels dos milions de catalans que han nascut a l’estranger, la meitat són hispans. Representen més del 80% de les noves arribades. Curiosament, la població africana ha anat cedint protagonisme i ara es troba en una xifra similar als nous catalans vinguts de països europeus, unes 400.000 persones. Estem, doncs, davant un canvi de paradigma. Una altra dada a tenir en compte és la facilitat reproductiva dels nous immigrants, la realitat és la que és. És ben cert que el nombre de naixements a Catalunya (entre els catalans i els nous catalans) s’ha desplomat en els darrers anys. A Catalunya, amb l’entrada del nou segle, hi naixien 80.000 criatures/any, i ara, tot i haver crescut en 700.000 persones, hi neixen al voltant de 50.000 nens. Un descens del 35%. I això, òbviament, té una translació a la Catalunya actual i és un dels principals reptes de futur. I l’última dada, el desequilibri territorial s’accelera. La darrera crisi de Rodalies ho ha evidenciat. Sense bones infraestructures que afavoreixin la mobilitat és difícil revertir el desequilibri territorial. De fet, s’accentua. I això és una molt mala notícia per a Catalunya. Sempre cito com l’exemple de l’AP7 divideix Catalunya en dues parts. Tenim el vessant litoral amb una altíssima densitat de població i la interior desertant-se progressivament.
I a les comarques de Lleida la situació és clara. Any rere any, part de la nostra província continua buidant-se. La demografia i el seu repartiment marcarà el futur lleidatà i català. Que hi hagi un cert desequilibri és inevitable, però la situació actual és insostenible. I si no posem fil a l’agulla, acabarem pagant-ho en uns anys.
