Que no hi càpigui la mort
No patim pel que ja hem perdut; patim pel que encara no hem perdut. La felicitat en aquesta vida és expectativa, no possessió. El diable continua lluitant perquè no sap que ha estat derrotat. Tenen les calaveres els ulls oberts com a plats. Quan ressuscita un llimoner cremat per la gelada agafem una llimona i l’obrim per saber quines notícies porta de la mort. Hi ha una branca de la literatura fantàstica anomenada teologia que és plena de declaracions d’amor: “Et seguiré on vagis”, i de frases meravellosament senzilles: “Doneu-nos el nostre pa de cada dia.” Nosaltres li preguem a Déu quan ens posem a escriure i ens posem a viure, valgui la contradicció i la redundància: “Doneu-nos, Senyor, clarividència sense petulància.” Els bebès, des que obren per primera vegada els ulls, miren meravellats tot el que els rodeja. Són pura intel·ligència. Després la cosa degenera, fins al punt que ens estranya que el món estigui prou bé, tenint en compte els imbècils que el governen. Tot es debat entre la llum i la foscor i tothom ha de saber on està. La simplicitat és la forma més natural de reaccionar davant l’aclaparament que produeix el misteri de la vida. Grandiositat no és grandesa. Wagner no és Bach. La grandesa comporta una solemnitat elegant, com de reina. Treure el grec i el llatí dels estudis ens condemna a la pitjor de les orfandats: la de qui no sap qui són els pares, i això és el que patim quan tornem del nostre cor als nostres assumptes, com en els versos de Miguel Hernández. Abans, encara al cor, il·luminem la vida amb la llum dels clàssics, i escrivim cartes d’amor que són ridícules però no tant com les persones que no n’escriuen, i ens enorgullim de les mentides piadoses, que són aquelles en què la veritat li diu a la misericòrdia: vostè primera, i ens culpem de no haver estimat prou, i aquesta és la nostra màxima declaració d’amor. El teu record és una illa que flota. Al cel, no a l’aigua. No són amants sinó germanes, les nostres ànimes. Que llarga la meva vida i que breu l’eternitat des que em vas dir que no em volies. Si estimar-te és un error, no vull tenir raó. Ja res era res quan vas aparèixer tu. Apropa’t. Més. Que entre els dos no hi càpigui la mort.
