Morts d’amor

A vegades, quan escric, les meves aturades per consultar alguna cosa a la biblioteca o per contestar a l’interfono les paga la meva gata perquè interrompo el seu son a la meva falda. Així aprèn que només podem trobar descans per nosaltres mateixos. “No t’hauries de prendre seriosament les coses que no depenen de tu, com l’amor, l’amistat o la glòria”, pensa. I si no ho pensa ella, ho penso jo des dels temps ferotges en què crèiem que l’escriptura t’havia de deixar com un fusell disparat, encara fumejant, buidat de tu com un edifici abandonat. Els dies poden ser burilles mal apagades, serradures amb què s’escombren bars dels anys setanta. Entrem a la vellesa plens de ràbia per l’agonia de la llum. Ens acompanyen crepuscles solemnes que semblen trets del funeral d’un rei, però a nosaltres ens agradaria més saber què somien les formigues. Sabem que ens espera l’oblit, com si el nostre nom s’hagués escrit sobre aigua. I no obstant això, la parra s’aferra millor a les parets a través de les branques velles perquè hi ha un paper que juguen en la naturalesa els òrgans morts. També el que està mort està viu. Algunes persones no moren mai, segueixen vives al nostre costat per sempre; d’altres estan mortes encara que segueixin entre els vius fent i fent-se mal. El món té la gentilesa de nevar per als vius, estiguin morts o vius, i per als morts, estiguin vius o morts. Com un acordió, pleguem i despleguem el temps per articular la melodia de la memòria transfigurada per la imaginació. Totes les coses rítmiques són armes contra el temps. Els rellotges de sol sembla que portin una inscripció que et diu: “És més tard del que et penses.” Rítmicament dorm a la falda la meva gata avui que no m’he aixecat i ronroneja feliç com una col·legiala d’onze anys amb un llibre de text i llapissos de colors negre i taronja sobre les seves potes nevades. Sé perfectament què pensa: que morir és l’única cosa que ens envegen els déus; que no hi ha res més bell que un jardí plantat al cementiri on descansen els nostres morts; que només hi descansen momentàniament perquè tornaran; que tornaran perquè l’amor és resurrecció; i que per aquest motiu tots acabarem morts d’amor.