Aristòcrates de l’esperit

Logos vol dir alhora paraula i pensament. Canviant el logos (paraula) d’una persona canvies el seu logos (pensament) i li confereixes classe i elegància: aquesta és la tesi fascinant de Pigmalió: saltes l’escissió que separa una classe social d’una altra –l’abisme que distancia una ànima d’una altra– i accedeixes a la categoria d’aristòcrata de l’esperit. Moltes persones d’alt llinatge no la tenen perquè pensen que el refinament és inherent a la condició social, i no és així: el refinament no val res, i la intel·ligència encara menys, si no estan relacionats amb la bondat. Aristòcrata és qui té vida interior, siguin quins siguin l’origen i el patrimoni. No produeix, treballa; no recupera l’energia biològica, dorm; no menja vitamines, proteïnes i hidrats, sinó patates, carn i cireres; no beu alcohol sinó vi; no cau en la pitjor indignitat, que és aprofitar-se de les virtuts dels altres per vèncer-los; utilitza la boca per donar amb la paraula, rebre amb l’aliment i donar i rebre amb el bes; menysté la minuciositat perquè no rima amb l’amor; detesta el puritanisme perquè els puritans són estúpids de cor; només coneix una llei per estimar: en qualsevol moment, en qualsevol lloc, de qualsevol manera; no expressa sentiments: els construeix perquè s’elevin i esdevinguin raonaments; sap que tot el que és excessiu és insignificant; ensenya els fills a apassionar-se pel que no està de moda; recolza qui perd per no haver d’avergonyir-se del que fa qui guanya; sap ser parcial sense ser injust. Ens fa por el passat perquè ens ataca per l’esquena, però tenim al davant l’edat d’or, que és la que t’arriba quan t’oblides de l’or. Una cançó val molt més que una pedra preciosa. Només hi ha una manera d’expressar-se: amb cinisme i alhora amb innocència; amb una sofisticació quasi malvada que en mans de l’aristòcrata d’esperit acaba cedint davant el cor pur d’un ocell que canta. Busquem la música que ens redimeix de les matemàtiques que no sabem, dels idiomes que no parlem, de l’espiritualitat que no trobem. Mentre no deixem d’estimar-nos a nosaltres mateixos no hi ha res perdut, i mentre tinguem algú més per estimar, el món està ben fet. No el món catastròfic de tots; el nostre món petit.