Com es torna a un somni?
SEMPRE HI ha algú que ens somriu molt lluny i molt a prop: al centre mateix del nostre cor. Es transparenta en el millor que som. Diu: “prefereixo que m’oblideu i somrigueu a que em recordeu i estigueu tristos”, i no estem tristos perquè ens duu de la mà per zones desconegudes que estan dins nostre. Haver tingut un bé com el que hem tingut és posseir un do que no s’acaba mai. Existeix una felicitat de mínims: el sol fet d’existir és una aventura extraordinària en què trobem raons per viure-la donant les gràcies. No ens han tocat les millors cartes en la partida de pòquer que és la vida, però hem intentat treure’n profit i no hem comès el pitjor pecat que es pot cometre, que és no haver estat feliç. El pensament s’alimenta d’una estranya alegria sense la qual no es pot fer res que no sigui mentida. Sabem que toquem la veritat perquè se’ns posen els dits plens d’espines. Poetes tristos: deixeu-vos estar de bestieses! Els vells desconfiem dels joves perquè vam ser joves. Un dia vam dir que en la nostra joventut érem idiotes i una persona més gran que nosaltres ens va dir que ella no i ens va preguntar si era greu. “El que és greu és ser-ho ara”, vam pensar. Amb quina intolerància la tolerància ens obliga a tolerar certes coses. Les persones canviem menys d’idees que les idees de disfressa i les mateixes veus discuteixen al llarg dels segles. El temps només mor al parquímetre. En totes les coses només hi ha dos opinions: l’equivocada i la que coincideix amb la nostra. Per això són tan grotesques les enormes rodes de molí amb què combreguem en forma de prejudicis. És normal que els altres ens decebin perquè s’entossudeixen a fer el que a ells els interessa i no el que a nosaltres ens interessaria que fessin. Fabriquem un espill amb les miques de tots els cristalls que hem trencat a la vida i mai no sabem qui ens trobarem quan ens mirarem al mirall. Les flors que defalleixen a la terrassa sense atencions, els seus pètals petits, ens renyen amb pietat. Sembla que estem sols, però portem amb nosaltres un món de fantasmes i sabem que no hi ha cap conte que tingui un final feliç si es conta fins al final. El firmament està trencat: sap que no m’estimes. Com es pot tornar a un somni?
