Setembre

Setembre és l’ocell de la felicitat que tenim agafat per la cua i se’ns escapa deixant-nos a la mà la ploma amb què escrivim. El món és una elegia lluminosa. El sol s’avergonyeix. Les faroles s’encenen sense ganes en una hora en què fa poc era de dia. Els nostres germans els arbres deixen caure les riqueses d’una temporada sense tristesa perquè saben que els espera el miracle de la primavera. Sentim al moll de l’os la tardor i pensem: per a aquest any nou (tothom sap que l’any comença al setembre), imitem els arbres, aprenguem a perdre per recobrar, recordem que res no dura per sempre, tampoc el dolor. Sabem que cada any passem pel que serà el nostre dia, i cada dia per la que serà la nostra hora, i que la vida és una aventura que s’escriu a poc a poc i es resumeix en un epitafi d’una línia i mitja. No n’hi ha prou amb viure-la. Li hem de donar gràcia, com si fóssim l’Esperit Sant. Una persona que té fe sempre és superior a una que dubta; pot ser ridícula, però té un sentit tràgic que li aporta elegància espiritual. Religiosa o atea, tant se val. La vida és veure tornar, pensem a la primavera. La vida és veure marxar, pensem a finals d’agost, però també és veure tornar la meravellosa melancolia de setembre amb les lliçons ben apreses, sobretot la que diu que dels mestres no n’hem d’esperar cap certesa, sinó una certa noblesa en el pensar. Dels mestres i de nosaltres. Quan interioritzem aquesta lliçó deixem de sentir frustració el dia que comencem a estar en desacord amb els mestres i amb el nosaltres que vam ser. Viatgem per no tornar enrere, per no arribar enlloc, per habituar-nos a perdre i a acomiadar els llocs, les coses, la gent. L’objectiu és mantenir en forma una ànima insaciable i exigent que atregui la serenitat. Ens acompanya el consol quan podem escoltar els propis pensaments sense avergonyir-nos-en perquè sabem que això ens donarà pau quan al final de tot ens diguem adeu en un espill. No ens adonem que estem tristos fins que no ens demanen que cantem, i llavors posem la vida en un alambí, la destil·lem gota a gota, apareix una tempesta inesperada —el plor de no se sap quins déus— que empal·lideix l’or de l’estiu i se’ns posa a la medul·la una barra de gel.