Què espera de mi?
La pressió assistencial a tots els dispositius sanitaris no para de pujar. Tot i que semblava que la demanda d’urgències del nostre hospital s’havia estabilitzat, o fins i tot havia baixat, malauradament després de l’estiu hem tornat a tenir un repunt d’activitat. I encara no som a l’hivern. En aquest context de pressió, de visitar pacients, explorar-los, arribar ràpid a un diagnòstic, iniciar un tractament i esperar-ne l’evolució, a vegades queda poc temps per a una conversa. Res passa perquè sí. I sovint són més importants els fets que les paraules. A més, molts cops, aquesta conversa es construeix en fases. A l’arribada fem les preguntes fonamentals per saber per què aquella persona ha vingut a Urgències. Després li expliquem quines proves farem, més tard els resultats i, finalment, si podrà marxar a casa o haurà de quedar-se ingressada. Paral·lelament, el personal d’infermeria i els TCAI entren moltes més vegades a l’habitació, obtenint sovint informació més valuosa que la que nosaltres aconseguim en aquesta conversa en fascicles. Una conversa marcada generalment per la pressa, perquè el malalt necessita que actuem ràpid o perquè un altre pacient ens espera. Jo acostumo a acabar-la amb una pregunta senzilla: “Hi ha alguna cosa més que el preocupi? Alguna cosa que no hagi explicat bé?” Generalment, la gent assegura haver-ho entès tot. Però a la guàrdia de la setmana passada, quan vaig fer aquesta pregunta, una pacient em va demanar si amb aquella petita complicació que havia patit podria anar a la festa de la Castanyada que feien al seu poble. No se l’havia perdut mai. I aquest any hi actuaven els seus besnets. Havia estat neguitosa tota l’estona que havia passat a Urgències perquè, pel que jo li havia explicat, semblava que no hi podria anar. Però aquella era la seva meta. El seu objectiu terapèutic. Em va sorprendre. I em va canviar tot el plantejament que havia preparat per a aquella senyora de més de noranta anys. A les dues de la matinada vam arribar a un acord. I vaig pensar en Tatiana Sisquella, la periodista que agraïa els metges que es deixaven sorprendre per les preguntes dels pacients. Aquell record em va fer pensar que potser la primera pregunta que hauríem de fer és: “Què espera avui de mi?”
