El meu Leandre Cristòfol

Quan penso en Leandre Cristòfol he de rebobinar més de cinquanta anys enrere quan me’l creuava per l’Instituto Nacional de Enseñanza Media de Lérida, ara Màrius Torres, on donava classes o quan el veia caminar a pas lleuger per l’Avinguda de Madrid anant cap a la seva casa-taller a l’Avinguda de Catalunya. Era un home enamorat de l’art, treballador, que escampava empatia i que era molt valorat pels seus alumnes.

No vaig tenir la sort de tenir-lo de professor, i el fet curiós és que ambdós vàrem marxar de l’Institut el mateix any. Ell perquè es va jubilar i jo perquè vaig anar a cursar estudis universitaris a Barcelona.

No hi vaig tenir mai cap conversa, però els textos dels amics Daniel Giralt-Miracle, Josep Miquel García, Pilar Parcerisas, Jesús Navarro i Guillem Viladot me l’han atansat de manera precisa i alhora admirativa.

Nascut a Os de Balaguer el 1908 fou un escultor autodidacta d’obres no figuratives, retrats i obres de temàtica religiosa, que fou capaç de bastir un univers poètic amb esperit experimental, convertint-se en un dels pioners de l’escultura surrealista a Catalunya, i tot des de Lleida estant, ciutat a la qual va venir a viure als catorze anys.

La primera exposició col·lectiva en què va participar fou a Lleida el 1930, al Museu Morera, conjuntament amb Ramon Roca i Josep Sanàbria, tots membres del grup Uns altres.

Va teixir una forta amistat amb Antoni García Lamolla, amb qui fou company en l’aventura avantguardista, tots dos integrats al grup Studi d’Art que organitzà el 1932 una exposició al Casino Independent de Lleida que després es va poder veure a les Galeries Laietanes de Barcelona.

Un any després es va vincular amb la revista Art, editada i dirigida per Enric Crous, i aquell 1933 va fer la seva primera exposició individual al Casino Independent de Lleida. El 1934 va topar amb l’Ajuntament, quan ell, Crous i Lamolla van decidir despenjar les seves obres d’un concurs organitzat per la Paeria. El resultat fou multa i inhabilitació de tres anys respecte dels certàmens municipals.

El 1936, Lamolla i Cristòfol van participar a l’exposició Logicofobista de Barcelona, organitzada per ADLAN (Associació d’Amics de l’Art Nou). Durant la guerra civil espanyola, juntament amb Crous i Lamolla, va participar en accions de recuperació i salvament del patrimoni artístic. Van fer el que van poder.

Cridat el 1938 a les files de l’exèrcit republicà, el contrast bèstia era que obres seves mentrestant formaven part d’exposicions internacionals surrealistes a Tòquio i a París. Acabada la guerra, va fer la retirada, i va estar internat als camps de refugiats d’Argelers i de Perpinyà. Retornat a Espanya, li va tocar fer un viacrucis per diferents camps de concentració, acabant al protectorat espanyol al Marroc en un camp de treball.

Quan fou alliberat, el 1943, es va instal·lar a Barcelona, però aviat tornà a Lleida, on per guanyar-se les garrofes es va dedicar a fer escultures per encàrrec i a l’ebenisteria.

El 1946 fou un dels fundadors del Cercle de Belles Arts de Lleida, on fou professor de dibuix artístic, i tres anys després va poder tornar a exposar, en aquest cas a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Esperonat per Sebastià Gasch el 1950 va participar al III Saló d’Octubre de Barcelona i el 1951 a la I Bienal Hispanoamericana de Arte.

Però el 1952 les coses van canviar: va participar en una exposició col·lectiva del Cercle Maillol de Barcelona, i allò el va portar a obtenir una beca d’estudis de sis mesos a París patrocinada per l’Institut Francès de Barcelona. I el 1953 el somni es va fer realitat.

Al seu retorn, l’activitat expositiva fou constant. I el 1959, nou canvi de decorat: Cristòfol reprèn el seu vessant no figuratiu, i l’any següent es presenta la primera publicació dedicada a la seva obra. La vida, però, era difícil en aquells anys de postguerra, i per guanyar-se-la ocupà una plaça de professor d’ensenyament Artístic a l’INEM de Lleida entre el 1961 i el 1973.

Durant tots aquells anys el ritme d’exposicions fou frenètic. El 1976, per exemple, va participar a l’exposició SpanischeAvantguarde. 1920-1938 que es va poder veure a Colònia, Basilea i Múnic. El 1981 la Paeria li comprà una obra, i ell en donà una altra (!). El 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi i el 1986 dues obres seves van ser exposades al Centre Georges Pompidou de París.

El 1989 se li feu una exposició antològica a la Fundació Joan Miró, exposició que després es va poder veure a Lleida i a l’IVAM. També aquell any li fou atorgada la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts i el 1990 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

Però sent conscient del pa que s’hi donava, el 1989 feu una donació de 64 escultures i 22 dibuixos a l’Ajuntament de Barcelona a canvi d’un vitalici. Operació repetida l’any següent amb l’Ajuntament de Lleida: en aquest cas l’artista va donar 80 obres, a canvi d’un altre vitalici.

Va morir a Lleida l’any 1998, i un any després els seus hereus donaren la col·lecció privada, l’arxiu i la biblioteca a la Paeria de Lleida.

Cristòfol ens ensenya com ser avantguardista des de Lleida i com ser generós des de la humilitat. Tant de bo seguíssim el seu exemple.