SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Vaig conèixer Guillem Viladot l’any 1978 a casa del matrimoni Solsona-Fígols a l’edifici que hi ha sobre l’antiga estació d’autobusos. El pediatra Santi Solsona i la farmacèutica Roser Fígols eren una parella molt agradable que reunien gent a casa seva que es movien en l’òrbita del catalanisme liberal. Fer-ho en aquells temps que estàvem encara bastant a les palpentes, sortint de la dictadura franquista, requeria coratge i voluntat ferma, i els Solsona-Fígols en tenien a dojo.

La primera vegada que ens vàrem tractar no va ser fàcil perquè sempre vaig tenir la sensació que era difícil traspassar amb confiança la cuirassa que en Viladot havia bastit al seu voltant. Després, el nostre comú decantament cap al món de la Farmàcia va anar trencant motllos, i sense ser mai afectiu les converses van ser més disteses, sense que per part meva ni tan sols imaginés traspassar determinats límits que el nostre protagonista tenia establerts de forma clara, o, si més no, així m’ho semblava.

Guillem Viladot va néixer a Agramunt el 1922, al si d’una família d’apotecaris i lletraferits, d’una nissaga de farmacèutics que ve del 1776 (ara fa 250 anys), tal com indica a la façana de la farmàcia un esgrafiat. La primera escola on va anar fou el col·legi de monges Concepcionistes d’Agramunt, als cinc anys va ingressar al col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana, i als sis va anar a l’escola pública. Feu el batxillerat intern a Lleida, i un cop acabat va anar a Barcelona a cursar Farmàcia. L’any 1949 es va llicenciar, es va llicenciar, perquè per l’oficina de farmàcia més aviat el van veure poc, perquè tenia altres inquietuds.

El 1950 va caure malalt i del llit estant va començar a escriure Temps d’estrena, iniciant un cicle de novel·les que defineixen el seu mite de Riella, topònim fictici d’Agramunt, i va començar a col·laborar a revistes i diaris de Lleida. Sis anys més tard, el 1956 es va produir la primera crisi universitària, i això va dur a la seva primera topada amb la censura, degut a una crítica sobre dos llibres de Rafael Alberti. La condemna va ser la prohibició de publicar durant un any.

Passada la purga, i paral·lelament a l’obra en prosa, l’any 1959 va publicar Metaplasmes i el 1960 IA-URT, els dos textos amb què inicià la seva experiència com a poeta concret, tot desestructurant els codis alfabètics i lingüístics, esdevenint el precursor d’aquest subgènere de la poesia visual. De fet, Viladot fou la primera persona que va editar un llibre de poesia experimental a la península Ibèrica (Estrips), el primer que va crear una editorial dedicada a la poesia d’avantguarda (des d’Agramunt!), i el primer que va publicar una edició de butxaca de poesia concreta a tot l’Estat espanyol.

Viladot, doncs, va conrear un ampli ventall de manifestacions, tant literàries com plàstiques, des del qüestionament de les conviccions, cosa que el va dur sovint a les fronteres entre gèneres literaris. Com a creador sempre va mostrar una actitud dissident i marginal enfront de les diverses formes de poder, tot i sabent que el ronyó estava ben cobert.

Potser per tot plegat a finals dels anys 70 es va començar a interessar per la psicoanàlisi, una tècnica que va acabant integrant a les seves novel·les, tant assagístiques com històriques, i a la seva poesia.

En una entrevista que li van fer al diari El Punt-Avui el 2022 la seva biògrafa, Teresa Ibars (autora del llibre El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo, editorial Fonoll), indica que es va interessar pel personatge després de llegir Temps d’estrena, on presenta una persona que és ell de nen desvalgut. I afegeix “això és el que em va atrapar i em va interessar investigar, saber com es va crear a si mateix aquest home aparentment tan segur quan era gran havent sigut un nen amb tantes pors, que se sentia sol i tan diferent dels altres. Era una persona molt fràgil”. Hi coincideixo completament.

Viladot fou una persona lliure respecte dels corrents i de les capelletes de l’art i de la literatura, però alhora era un home difícil, que va acabar enemistat amb Leandre Cristòfol (que li havia estat referent) i d’una manera molt bèstia amb Joan Brossa. Un home capaç de bastir una obra impregnada de l’esperit de revolta, contrari a qualsevol forma d’autoritat (però que va rebre la Creu de Sant Jordi el 1993), i capaç alhora de fer una escriptura amb un fort component lúdic, amb el jo com a matèria d’indagació. El 1991 va comprar una casa a la plaça del Pare Gras d’Agramunt per transformar-la en Lo Pardal, Casa de la Poesia Visual. Després d’ampliar el projecte amb dos edificis més, va decidir disposar-hi, de forma creativa, tots els seus poemes visuals, objectes poètics i volumetries. És el seu testament físic més visible avui en dia.

Guillem Viladot, que va morir el 1999, i a qui el Govern de la Generalitat no va situar en el marc de les commemoracions oficials del 2022 amb motiu del centenari del seu naixement, sempre fou fidel a Ponent, perquè, tal com afirma Teresa Ibars en l’entrevista abans esmentada, “Guillem Viladot és el model de combat des de la perifèria”, aquesta perifèria que, com ella diu, “és gairebé tot el que no és Barcelona”, i afegeix “hi ha una gran metròpoli que senta càtedra i una perifèria que lluita per canviar aquesta mentalitat, llastimosament sense incidència”. Però perifèric no vol dir ni aliè ni aïllat de la modernitat, l’estereotip que s’associa a la gent dels marges. Va ser un privilegi conèixer-lo, i és un compromís continuar la seva petjada per una perifèria ni aliena ni aïllada de la modernitat.

tracking