SEGRE

Creat:

Actualitzat:

A vegades al final d’un article escric que aital era un Homenot de Ponent o de la seva comarca, però avui ho faré al començament de l’article, perquè si algú només llegeix aquesta introducció sàpiga que avui parlo d’un Homenot del País Valencià, d’Homenot dels Països Catalans, dos conceptes massa en desús, però que a mi m’agrada reivindicar ara que potser continuaran maldades per a la meva llengua, per al català.

Un català que reivindico en totes les seves variants, que són font de riquesa i d’identitat, i a qui massa vegades se li vol fer pagar uns suposats plats trencats de ves a saber què.

Avui parlo d’Eliseu Climent.

Eliseu Climent i Corberà va néixer el 1940 a Llombai, a la Ribera Alta, i ha estat, des que té ús de raó, un promotor cultural i un editor i llibreter, conegut pel seu compromís constant amb la cultura en català, des d’una posició difícil al País Valencià, on les forces reaccionàries han volgut negar el pa i la sal a la unitat de la llengua, com si aquesta unitat en la diversitat no es donés en altres llengües. Una unitat de la llengua defensada en l’àmbit científic i universitari, i negada per setciències faltats d’arguments.

Estudià Dret a l’Estudi General de València, i ja l’any 1960 va començar a publicar a les revistes universitàries Diàleg i Concret.

Un llunyà i assenyalat 1968, conjuntament amb la seva esposa, Rosa Raga (sempre una gran dona al costat, o davant, d’un gran home), van crear Edicions Tres i Quatre, íntegrament dedicada al llibre en català. I alhora van posar en marxa una llibreria al centre de València, amb el mateix nom, que és la que més atemptats ha patit de totes les llibreries europees. Però d’aquest terrorisme de baixa intensitat n’hi ha molts, massa, que no en volen parlar.

Quatre anys després, el 1972, l’editorial va crear els Premis Octubre, un certamen literari d’altíssim nivell, i escenari reivindicatiu i de compromís social i nacional, que ara, malauradament, han deixat de celebrar-se.

Fou en aquella època, quan els partits polítics començaven a organitzar-se, poc abans i després de la mort del dictador, que va ser un dels fundadors del Partit Socialista Valencià (precursor del PSPV-PSOE) i l’octubre del 1975 un dels redactors del denominat Estatut d’Elx.

El cuquet no parava, i el 1978 va participar en la fundació d’Acció Cultural del País Valencià, una entitat encara a hores d’ara ben viva (i que duri) i que promou l’estudi, la defensa i la promoció del patrimoni cultural, artístic i natural dels valencians. Joan Fuster en va ser el primer president i el nostre home el seu secretari general, fins que l’any 1999 en fou elegit al seu torn president.

El 1984 va començar la publicació del setmanari El Temps, el 1990 va empènyer la celebració del cinquè centenari de la publicació del Tirant lo Blanc, i el 2006 la creació del Centre de Cultura Contemporània Octubre, a la ciutat de València.

Ha estat membre fundador de la Fundació Josep Renau, president de la Fundació Ausiàs March i de la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster.

A aital gegantina activitat li han correspost molts premis i reconeixements. Un dels primers fou la Creu de Sant Jordi (el 1983), i després vingueren, entre altres, el Premi d’Honor de la Fundació Jaume I, el Miquelet d’Honor, el Premi Nacional de Periodisme, el Premi de l’APPEC i el Nacional Joan Coromines. També ha rebut la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats, i el 2023 la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. El 2024 el Premi Gabriel Alomar, de l’Obra Cultural Balear, i el 2025 el Premi Òmnium Cultural al Compromís Nacional.

L’he tractat i he parlat amb ell, presencialment o per telèfon, infinitat de vegades, perquè hem sintonitzat sempre i ens tenim un afecte mutu, que potser sent ambdós de les perifèries de l’àmbit lingüístic és més fàcil d’establir. Només voldria recordar dos dinars, amb llarguíssimes sobretaules, en restaurants de l’Albufera de València. Un, l’endemà d’uns Premis Octubre, encara en presència de Joan Fuster. I l’altre, tots dos sols, quan em va presentar el projecte del Centre de Cultura Contemporània Octubre a València. Sempre ens hem apreciat, perquè ens agraden tant el pensament com l’acció. Amb un polsim de sornegueria i d’ironia.

Eliseu Climent ha estat, i és, un puntal pel seu compromís amb la llengua, els drets civils, la cultura, i la llibertat i els drets nacionals dels Països Catalans. Ell ha estat, en primera línia, editor i constructor de la nostra identitat nacional, i forma part d’una generació que durant la llarga i dolorosa nit del franquisme, i d’una democràcia que massa sovint va a les palpentes, que va encendre fanals de llum. És la generació del mateix Joan Fuster, de Vicent Andrés Estellés, d’Enric Valor, de Manuel Sanchis Guarner...

Ell ha estat, gràcies li siguin donades, un pont entre generacions, països, resistències culturals, i praxis polítiques. I algú que ens ha fet saber, amb les mancances que tot ésser humà té, que el País Valencià i els Països Catalans s’escriuen, es veuen, s’escolten i es construeixen.

tracking