Club de meuques, dolentes i lliures

ZORRAS

Plataforma: ATRES player.

Directores: Aritz Moreno, Ana Vázquez.

Repartiment: Andrea Ros, Tai Fati, Mireia Balic.

★★★

L’exploració de la sexualitat femenina és una de les grans cartes amb què la indústria literària porta més d’una dècada jugant fort. Des de la trilogia Cinquanta ombres d’en Grey (2011), d’E.L. James, fins a sagues com Valeria (2013), d’Elisabet Benavent, són moltes les obres que s’han abocat a despullar la dona des d’una perspectiva més feminista, des de la sororitat i l’empoderament. I el sector audiovisual, com no podia ser de cap altra manera, també s’ha volgut nodrir del seu èxit adaptant-les a la gran i petita pantalla. En el cas de la sèrie Zorras (2020), de la periodista especialitzada en divulgació sexual Noemí Casquet, no ha estat una excepció. Dirigida per Aritz Moreno (Cólera, Ventajas de viajar en tren) i Ana Vázquez (El secreto de Puente Viejo, Dos vidas), la història segueix Alicia (Andrea Ros), Diana (Tai Fati) i Emily (Mireia Balic), tres amigues que decideixen fundar “el club de les meuques” amb la finalitat de complir totes les seues fantasies sexuals, més enllà de prejudicis, opinions alienes i tabús. En la seua llista d’objectius es troben practicar BDSM –la qual cosa popularment es coneix com a sadomasoquisme–, experimentar l’homosexualitat o aprendre la pràctica de l’squirt –fenomen pel qual algunes dones expulsen una abundant quantitat de líquid a través de la uretra durant l’estimulació sexual–. Per raons evidents, aquest no és un xou per a tots els públics. És més, es tracta d’una producció creada i dirigida per i per a dones, en la qual elles són l’epicentre narratiu. Aquí es descobreixen les seues pors i inquietuds respecte a la sexualitat des de la naturalitat i l’empatia, a més de la pedagogia implícita en cada episodi. Sol dir Casquet que “el sexeno se l’ha de normalitzar, cal naturalitzar-lo”. Així, mentre que la veu d’Alicia actua tant com de fil conductor del relat com d’eco de la seua pròpia revolució interior, el trio d’amigues avança en l’aventura de l’autodescobriment des de la comprensió i acceptació de les seues respectives diversitats. La cinta, com la novel·la, és una aposta valenta, molt més honesta amb la realitat quotidiana de moltes joves que el best-seller de Cinquanta ombres, encara que no eximeix d’una sèrie de clixés que li impedeixen ser tot el trencadora que prometia. Els temes que s’aborden podrien titllar-se de “revolució sexual” fa dècades, no tant en els temps que corren, però la visibilitat sempre s’agraeix.