La Itàlia que va precedir Berlusconi
Ala televisió italiana de la dècada dels 70 i principis dels 80 regnava la figura d’Enzo Tortora (Fabrizio Gifuni), conductor del programa de varietats Portobello. En contraposició a aquell plató atapeït de telèfons, animals exòtics i senyores armades amb tapets de ganxet, la foscor de les presons sota la qual es movien els capos i sicaris de la Camorra. Entre ells, un ressentit Giovanni Pandico (Lino Musella), que va decidir implicar Tortora en una trama de narcotràfic per un presumpte menyspreu del presentador. A partir d’aquell moment, el món de llums i aplaudiments de l’estrella televisiva acabaria convertint-se en un malson jurídic, empenyent-lo de la nit al dia a un laberint d’interrogatoris, filtracions a la premsa i rodes de reconeixement plenes de contradiccions. Mentre la seua esposa Anna (Barbora Bobulova) i les seues filles, entre elles Silvia Tortora (Carlotta Gamba), provaven de sostenir la vida familiar, el cas esclatava en els mitjans dividint el país entre els que el van considerar un símbol de la lluita antimàfia i els que el van identificar com una víctima d’un sistema fora de control.
PORTOBELLO
En paral·lel, aquesta creació de Marco Bellocchio (El traïdor, Bon dia, nit) basada en el llibre epistolar Lettere a Francesca del mateix Tortora –cartes escrites des de la cel·la a la seua companya Francesca Scopelliti– recrea la degeneració de les presons, les rivalitats internes entre la Camorra –encarnada per noms com Raffaele Cutolo (Gianfranco Gallo)– i la manipulació política del cas per part de magistrats, fiscals i dirigents que van buscar capitalitzar l’escàndol. Una tragicomèdia kafkiana, en definitiva, que il·lustra a través de sis episodis amb gran encert un país que va confondre justícia amb linxament. Als seus 86 anys, Bellocchio torna a regalar-nos una magistral obra, retrat inequívoc de l’era prèvia al berlusconisme, escenificada amb l’exquisida fotografia de Francesco Di Giacomo (Life Aquatic, El violí roig) i un Fabrizio Gifuni (El capital humà, La millor joventut) que sobresurt en la seua interpretació de showman complex, orgullós i vulnerable alhora. Si l’audiència cedeix davant de l’exigent ritme de la narració i la durada dels seus capítols –el primer supera els 70 minuts de metratge–, així com la densitat de personatges i referències pròpies del context italià de l’època, es trobarà sens dubte amb una de les produccions europees més destacades de l’any.
