Elemental, estimat Moriarty

No, el títol d’aquest article no es tracta d’un error. En aquesta versió –molt– lliure de la joventut del detectiu per excel·lència creat per Arthur Conan Doyle, Sherlock Holmes (Hero Fiennes Tiffin), ens trobem sorpreses com aquesta: el seu company d’aventures és el principal antagonista de l’obra original, James Moriarty (Dónal Finn). Ambientada a l’Anglaterra victoriana, la trama segueix un jove Sherlock de 19 anys tan brillant com temerari. Després d’una topada amb la llei i amb la seua llibertat en joc, el seu germà Mycroft Holmes (Max Irons) decideix col·locar-lo a Oxford en un treball de subaltern –més com a càstig pedagògic que no com a oportunitat–. Tanmateix, la seua tediosa rutina trontolla amb un misteriós assassinat al campus i el robatori d’uns valuosos documents que arrosseguen el futur mite de la literatura detectivesca al seu primer gran cas. El seu amic Moriarty i la princesa Gulun Shou’an (Zine Tseng), enigmàtica presència estrangera sota vigilància i no exempta de secrets, completen les peces del xou per resoldre el puzle entre persecucions, conspiracions d’abast internacional i un Oxford carregat d’intrigues, construint així una gènesi més d’acord amb el to del gènere criminal modern i allunyada del personatge clàssic. Guy Ritchie (Lock & Stock, Snatch), productor principal i firma estètica del projecte, torna a l’univers holmesià –després de les seues dos pel·lícules amb Robert Downey Jr.– amb pas ferm tot i que amb una proposta arriscada. Fiennes Tiffin no acaba d’encaixar en l’imaginari visual del protagonista, i la concepció poc canònica que adopta el xou es planteja com a preqüela espiritual del cineasta, alliberada de qualsevol ortodòxia. Irritació a part del públic més purista, l’estètica preval sobre el misteri i, al final, només queda per preguntar-nos si els cognoms Holmes i Moriarty es limiten a ser un mer ganxo comercial. El muntatge ràpid, l’humor gamberro i l’acció vistosa com a motor del relat són les principals claus per a un entreteniment eficaç, obviant el que s’ha esmentat anteriorment, però és evident que la sèrie queda a anys llum d’altres produccions com Sherlock (2010). No es pot buscar, per tant, gaires picades d’ullet a les novel·les de Doyle: no n’hi ha, malgrat que cal reconèixer que la dinàmica entre el tàndem Holmes-Moriarty té la seua gràcia. En cas de confirmar-se’n una segona part, els tornaríem a veure en acció a finals del 2027.