Llibres

Els constipats van que volen. Passar en qüestió d’hores del fred a la calor i la pluja, per tornar de cop a la calor i, gairebé sense respir, fer cap altra volta al fred de l’hivern, és el més adient per acabar amb una bona part de les amigues ben refredades. Però els esternuts i la tos no les allunyen de la trobada setmanal. Avui es reuneixen en una cafeteria del barri de Pardinyes a Lleida.

Un cop assegudes, la Carme inicia la conversa: “Ahir em van regalar una rosa i deu llibres d’autors lleidatans.” La Maite pregunta: “Tots els autors eren de Lleida? I això? Que potser no saps què provoca l’endogàmia?” La Carme respon prest: “L’any té tres-cents seixanta-cinc dies. Si un d’ells em dedico exclusivament als autors de casa nostra, encara em queden tres-cents seixanta-quatre dies per comprar llibres d’aquí i de qualsevol altre racó de món. Dos mesos abans de Sant Jordi, les grans editorials ens martellegen, a tota hora, amb publicitat de les novetats d’autors forans. Així que, si amb la meva actitud contribueixo a visibilitzar els autors locals, em dono per satisfeta. Ja sé que tan sols soc un gra de sorra, però molts grans de sorra fan una platja.” A mesura que la Carme parla, la Maite pren un rictus que no presagia res de bo. Així doncs, l’Antònia, per evitar el caire que està prenent la discussió, exclama: “Deu llibres! Ets molt afortunada. A mi tan sols em van regalar un llibre i una rosa.”

En arribar a aquest punt i amb l’ambient una mica més distès, cadascuna explica com li va anar el dia. La Carme, l’Eulàlia, l’Antònia, l’Adelaida, la Núria, la Montse, la Dolors i l’Emi van rebre una rosa i un o més llibres. Mentre que la Maite, la Berta, la Rita, la Mercè, la Roser, la Clàudia i la Júlia es van autoregalar els llibres que desitjaven.

Un cop han comparat obres, autors i arguments, l’Emi conclou: «Per molt que la tradició digui que per Sant Jordi els homes han de rebre un llibre i les dones una rosa, queda clar que, al nostre grup, podem prescindir de les flors però en cap cas de la lectura. Em sembla que, per molt mal dades que vagin, per més que els camins estiguin plens d’espines, sots i entrebancs, nosaltres fem nostres els mots de Jules Renard: “Quan penso en tots els llibres que em queden per llegir, tinc la certesa que encara seré feliç.”»