Lladre vell
La Berta arriba, a mitges dites, a la trobada setmanal amb les amigues. Entra a la cafeteria esbafegant mentre es disculpa pel retard: “Avui sí que pensava que ja no us trobaria. He estat a la perruqueria més estona de la que preveia. Cada cop tinc més cabells blancs. No sé pas què fer.”
La Carme, foteta com sempre, replica prest: “Això dels cabells, des de temps immemorials, sempre ha tingut el seu què. Tradicions antigues creien que els cabells tenien una energia que ens comunicava amb un regne superior. Només ens cal pensar en Samsó que mercès als cabells gaudia d’una força descomunal. Va poder matar un lleó tan sols amb la força de les mans, amb la maixella d’un ase va posar fi a la vida de mil filisteus i entre altres fites quan finalment li van tallar els cabells i el van encadenar a les columnes del temple les va enderrocar provocant l’ensorrament d’aquest. Ell i tots els líders filisteus van morir, i així va alliberar el seu poble.
De fet, els cabells tenen tant atractiu que poetes i escriptors els han dedicat tota mena d’escrits, per exemple, sense anar més lluny La Chevelure (la cabellera) de Baudelaire és un dels seus poemes més reeixits. Els cabells de l’estimada provoquen en l’estimat un viatge dels sentits i la imaginació.
I el color, és clar, també és molt important. Als cabells negres se’ls atribueix energia terrenal; als rossos se’ls confereix llum i esplendor; als rogencs, una força demoníaca i als blancs... Els blancs mereixen un punt i a part. Si fins ara representaven la pau, la maduresa i l’experiència, des que Miguel Ángel Rodríguez, assessor d’Ayuso, va admetre que va acusar la fiscalia sense proves i es va defensar dient que ho havia fet perquè tenia els cabells blancs, la simbologia d’aquests ha augmentat fins a límits insospitats. Des d’ara aquest color de cabells també confereix a qui el té un coneixement que prové directament de la divinitat. Posseeix el do de la clarividència, habilitats psíquiques difícilment superables, una saviesa sense parangó i la intuïció per saber el què i el com de tot plegat insuperable.”
L’Emi la interromp, mentre segueix amb la conversa: «Més que cabells blancs o negres, a mi, aquest senyor i les seves fetes em recorden aquella dita que diu: “Creu el lladre vell que tots són com ell.”»
