Ningú se n’aprofita
Entre pluja i pluja, apareix un raig de sol que les amigues aprofiten per trobar-se, a Lleida, a la terrassa d’una cafeteria de Rovira Roure. S’està bé a l’escalfor de l’astre rei quan, el fred i la humitat, fa dies que et calen els ossos. S’han assegut de cara al sol. Volen amarar-se de tota la vitamina D que puguin, abans que un altre diluvi els ho privi.
Després d’una estona de silenci, la Berta el trenca per explicar que s’ha trobat amb la Pili Rus. “Es veu que la seva filla, la seva parella i els nets han fet cap a casa seva. Diu que, amb el salari de tots dos, no arriben a fi de mes.” “No és gens estrany que passin aquestes coses.” Assegura la Carme. “El mes passat vaig llegir un article que deia que els mil milionaris van augmentar l’any passat la seva riquesa en 2,5 bilions de dòlars. Només amb aquest increment es podria posar fi a la pobresa extrema dels 26 anys vinents. Però no. Els rics volen ser cada cop més rics. I els pobres es veuen abocats a ser més pobres.
El problema no és només que acumulin capital, ara acumulen poder. S’introdueixen en els governs. S’apoderen de mitjans de comunicació i xarxes socials. Influeixen en la població amb les proclames que el problema dels salaris baixos és culpa dels immigrants, de les dones que no haurien de treballar, dels vells que cobren pensió... No expliquen en cap cas que el salari baix és perquè les grans empreses paguen als seus directius sous astronòmics i reparteixen dividends, mentre redueixen plantilles i sous dels assalariats.”
La Roser els diu que a ella el que li fa ballar el cap és que tots aquests malfactors tot sovint es declaren força religiosos. No entén com no s’han assabentat que a l’antic testament, d’on beuen cristians, jueus i musulmans, hi ha múltiples referències a aquells que acumulen riqueses empobrint la resta. Recorda frases com que no hi ha perdó per aquells que “trepitgen en el pols de la terra el cap dels desvalguts i torcen el camí dels humils” o bé aquella que diu: “Ai dels que oprimeixen els pobres i els roben les cases.” I així, una rere altra.
L’Emi tanca la conversa quan explica que a tots aquests que, per enriquir-se, empobreixen la resta, haurien d’haver crescut vora la seva padrina repetint-los constantment: “De tot allò que sobra, ningú se n’aprofita.”
