Viure millor?
Les amigues es troben en una de les cafeteries de la zona alta de la ciutat. En una de les taules de la vora, un grup de joves xerren, amb veu prou alta perquè elles s’assabentin del contingut de la conversa.
Quan un noi força polit i repentinat exclama “amb Franco es vivia millor!”, la Júlia s’ennuega amb el cafè. Totes escolten la justificació d’una tal asseveració. El noi repentinat continua: “Aleshores hi havia seguretat.” La Roser es posa a riure. “Seguretat, diu, a aquest caldria explicar-li que les forces de l’ordre públic primer estomacaven i després preguntaven. Jo em qüestiono: a aquesta canalla no els ha parlat ningú del garrot vil? Ningú no els ha dit que hi va haver execucions fins al 1975? Aquesta és la seguretat que volen? La de la repressió sistemàtica?”
Des de la taula veïna els arriba la veu d’un altre noi: “No hi havia immigració.” “I tant que no! –exclama la Júlia–. Aquí no hi venia ningú que tingués dos dits de front. Érem nosaltres els que marxàvem a carrera feta. No hi havia immigració. Hi havia emigració. Bona part d’Europa i Amèrica es va inundar d’aquells que van fugir de la repressió i la gana.”
La Carme treu foc pels queixals, quan encara arriben lloances al règim dictatorial: “Com poden alabar un estat que se sustenta en la repressió, en la nul·la defensa dels treballadors (només existia un sindicat i era afí al règim), amb dificultat per accedir a l’educació, sobretot a l’educació superior. I, a sobre, amb un sistema de salut que no era ni gratuït, ni universal i molt menys gaudia de prestacions il·limitades? Com poden parlar de llibertat quan absolutament tot passava pel sedàs de la censura? Llibres, premsa, ràdio, cine, teatre... tot era censurat.”
La Berta explica que sempre recorda un acudit de l’època que deia que Espanya era una gran i lliure. Una, perquè si n’hi hagués hagut una altra tots haurien fugit cap a l’altra. Gran, perquè hi cabien tants presos polítics com volguessis. Lliure, per poder criticar Rússia. I acaba per dir: «I el pitjor era per a les dones. Dependents de l’home, necessitaven per a tot el “permís marital”, sense el qual no podien fer gran cosa, ni tan sols obrir un compte bancari. Recordeu la frase “la mujer en casa con la pata quebrada”? Tornar a això és el que volen aquests joves?»
