Viure ideixar viure
La Dolors i la Montse continuen de viatge. L’una envia fotografies de París i l’altra de Roma; la Rebeca, després de la baixada de les Falles d’Isil, continua el seu periple pel Pirineu lleidatà; mentre que la Júlia i la Berta se segueixen banyant a la costa catalana.
Malgrat el poc quòrum, les amigues que s’han quedat a Lleida es troben en una cafeteria per prendre un refresc que els hi apaivagui la calor sufocant. A la taula del costat una colla d’homes no paren de fer comentaris despectius sobre dos nois que, en una altra taula del local, comparteixen mirades de complicitat i afecte.
La Maite en sentir-los, força indignada, diu amb veu prou alta perquè la sentin que encara hi ha gent que viu a l’edat mitjana. Molt lluny d’avergonyir-se, els homes apugen el to de les befes.
La Carme, per distendre l’ambient, recorda a les amigues que aquest cap de setmana se celebra el Dia de l’Orgull. I explica que sempre li ha semblat increïble que drets tan bàsics com estimar lliurement s’hagin hagut d’adquirir a base de lluita. Rememora que la policia no s’esperava pas que aquell 28 de juny de 1969, en la batuda al pub Stonewall, freqüentat per integrants LGBT, al barri de Greenwich de Nova York, canviaria el futur d’aquest col·lectiu.
Les forces de l’ordre públic, per dur a terme aquestes d’actuacions, solien entrar als locals colpejant el personal i la clientela. Després els feien sortir al carrer per a la seva detenció. El més penós no era pas el fet de passar-se una nit en un calabós sinó la vergonya de veure’s abocats a l’escarni públic.
Aquest cop, a Stonewall, tot es va capgirar. Per primera vegada, moltes persones van decidir que ja n’hi havia prou de ser perseguits i humiliats i es va desencadenar una veritable batalla campal. Monedes, pedres i ampolles van volar per l’aire. Centenars de persones es van afegir a uns disturbis que van durar dies. Tot plegat va acabar obrint el camí cap al reconeixement i la igualtat de drets per a aquest col·lectiu.
Des d’aleshores, al juny, se celebra el dia de l’Orgull per recordar que la llibertat, el respecte i la igualtat no són privilegis, sinó drets per a tothom. Es veu, però, que els de la taula del costat encara no se n’han assabentat.
L’Emi tanca el tema quan pregunta: “Tan difícil és viure i deixar viure?”