El regust del xarop
La Carme sempre es queixa. Es passa mitja vida indignada. Que si es deixen la brossa fora dels contenidors. Que si fumen pel carrer i llencen les burilles a terra. Que..., en fi, el cas és protestar per qualsevol cosa. Avui, no protesta, treu foc pels queixals: “Us podeu creure que a la urbanització on viu la meva neboda hi ha qui es distreu enverinant i disparant perdigons contra gossos i gats?”
Està roja com un perdigot quan la Berta intenta tranquil·litzar-la. Li diu que la seva padrina sempre li explicava un conte que deia així: “Fa molt de temps, enmig d’una muntanya, hi havia un petit llogarret envoltat d’arbres, rius i séquies. El cant dels ocells ho embolcallava tot amb sons tan harmoniosos com els d’una orquestra. Els senglars, els isards, els ossos, les guineus i els ocells convivien en pacífica entesa.
Els seus habitants s’escalfaven gràcies a la llenya que els brindava el bosc. Les nits d’hivern, vora les flames de la llar de foc s’explicaven tota mena d’històries. Si eren veritat o mentida, ningú no ho sabia. Es veu que hi havia qui assegurava haver albirat, més d’un cop, una dona d’aigua sortint d’un rierol. També hi havia qui parlava de com els gnoms s’amagaven dins la terra. I d’altres deien que, si una nit de lluna plena bufava prou el vent, es podien veure les sílfides solcant el cel amb vestits de seda.
Els veïns cohabitaven en pau. Fins que un dia van aparèixer uns personatges de ciutat. Duien carros de luxe, cavalls esplèndids i escopetes a dojo. El cant dels ocells es va acabar. Només se sentien els xiulets dels balins. Arrasaven amb tot, animals de companyia inclosos. Força temps, el ferrer va plorar la mort del seu gos i l’adroguera va somicar pel traspàs de les seves gates. Els habitants van resar a Déu i als esperits, per veure quin d’ells s’enduia abans els nouvinguts. Una nit, els caçadors van deixar les armes a casa i van sortir a caçar a joca. Ningú sap què va passar. Potser va ser un encanteri. El cas és que les seves pròpies escopetes van sortir a caçar-los. I, a fe de Déu que els van caçar. Van tornar al poble ensangonats, entre crits i esgarips. Aquella mateixa nit van plegar carros i escopetes i van fugir esperitats.”
Les amigues riuen quan l’Emi sentencia: “A aquests sí que els van fer beure del seu xarop.”
