Victoria

Al llarg del camí de la vida, a cops dura, però sempre encarada amb força i empatia, tens la sort de trobar-te amb persones com la Victoria, que acaben essent grans amigues irrepetibles. I que a la vegada que t’acompanyen en la lluita de cada dia, irradien pau.

Parlem de la Victoria Pacheco. Una amiga i referent amb qui hem tingut la sort de compartir amistat, militància i activisme. I que ens ha deixat massa d’hora.

Potser no us sona. No va tenir càrrecs, no va ser famosa, no apareixia en titulars ni a primeres files. Però hi era. Sempre hi era. Amb les coses clares i el compromís a punt.

A l’hospital, infermera que despatxava empatia amb professionalitat i exigència. A la Marea Blanca, estenent el seu compromís professional a un compromís amb la sanitat pública. Al 15M, compartint la revolta dels de baix, no contra els de més a baix, com promou ara la indignació de l’extrema dreta, sinó contra els de dalt que acumulen riquesa retallant drets i benestar.

La Victoria sempre hi era. Reclamant serveis públics de qualitat. Amb la Marea Pensionista defensant pensions dignes. Amb la PAH i el dret a l’habitatge. Amb Mariola amb Moviment lluitant contra la pobresa energètica. Amb CCOO defensant els drets dels treballadors i treballadores.

I assumint també un compromís polític que vam compartir al comúdelleida i a En Comú Podem. Per dur aquestes reivindicacions del carrer a les institucions.

Sense fer soroll, la Victoria sempre hi va ser. Amb discreció, comprensió, compromís. I també amb silencis que incitaven a la reflexió i defugien polèmiques estèrils. Sense buscar protagonisme, va esdevenir autoritat en un camí col·lectiu.

Pensant en ella, ens ve al cap aquella pel·lícula d’Evasió o Victòria. No hi havia espai per a l’evasió, en la Victoria. Tot lluita, tot coratge. I alhora tot acolliment, tot serenitat.

En aquests temps en què sembla que triomfa el desencant, quan no l’odi, els crits i l’extravagància. En què sembla que ser bo estigui mal vist, ens fa tanta falta la Victoria, les Victòries.

En aquests temps en què la precarietat es vol atacar atacant els precaris mentre deixem intactes els privilegis de l’1%, ens fa tanta falta el seu esperit de lluita pels drets, exercit sense odi, amb bonança i persistència.

Quina raresa, quina excepcionalitat, la Victoria. Ha sembrat tant. En tants àmbits. Hi era sempre. I les llavors sembrades, floreixen. La Victoria continuarà entre nosaltres en totes les lluites i en totes les celebracions. Amb la presència i la coherència amb què ha viscut fins al final.

Gràcies, Victoria.