El secret de la priora de Sixena
Alcalde d’Almacelles (2003-2021)
El 18 de juliol de 1936 esclatava la Guerra Civil. Als pobles de la Franja i del Baix Cinca, com a la resta del país, la tensió era extrema: per a molts, l’Església simbolitzava un ordre social injust. Pilar Samitier Coll, de seixanta anys, havia estat escollida priora el 1930. Filla de Manuel Samitier i M. Antonia de Binèfar, Pilar era una dona senzilla, intel·ligent i valenta. Tenia el cap clar per afrontar uns dies que prometien ser terribles.
Amb l’esclat revolucionari, la comunitat religiosa es va veure obligada a abandonar el monestir. En Julio Pascual Arribas Salaberri ens explica que les monges es van refugiar inicialment en cases particulars del poble, mentre les forces revolucionàries s’apoderaven de la zona.
El nou alcalde de Vilanova de Sixena, escollit pel comitè revolucionari, coneixia la priora de tota la vida i no la considerava una enemiga. Quan Pilar li va demanar permís per tornar al monestir a recollir alguns animals, ell li ho va concedir.
Aquella visita seria l’última. Però no només va servir per endur-se gallines i vaques. Pilar va aprofitar per carregar uns baüls antics, aparentment sense valor. Dins hi havia documents, llibres il·luminats, manuscrits litúrgics, objectes religiosos antics… Barrejat entre tots aquells documents, va amagar el secret de la priora. Els baüls foren confiats a un tal Baldomero, un veí del poble. No li va explicar gaires detalls. Només li va dir:
–Guarda això. No pot caure en mans de ningú. És molt vell, molt important.
Dos dies després, el 23 de juliol, el monestir va ser saquejat i incendiat. Un dels encarregats de l’operació era un tal El Moreno, un personatge amb certa autoritat dins del comitè revolucionari del mateix poble. Ell decidia què es podia salvar i què no. La major part de la biblioteca i els arxius –ja que gairebé tot el contingut tenia relació amb la vida religiosa i el patrimoni històric-artístic del monestir– van ser destruïts. Aprofitant aquella situació, un tal Arquimbau es va endur una valuosa corona a canvi d’un fusell metrallador.
Dies més tard, el comitè va dissoldre la comunitat de monges de Sixena, permetent que cadascuna es refugiés on volgués. Tothom va marxar i el monestir va quedar buit, mentre la situació política empitjorava i semblava que esclataria una guerra civil.
El Regiment Engels va dur a terme l’últim atac i profanació, obrint les sepultures del Panteó Reial i arrossegant les restes dels reis per terra.
Malgrat tota aquella destrucció, la priora mantenia l’esperança que el seu secret, amagat dins dels baüls confiats a Baldomero, pogués sobreviure. Però quan els del comitè revolucionari li van preguntar a Baldomero pels baüls, ell va dir que no sabia res del que hi havia dins. Aquests van ser confiscats i traslladats a la casa del capellà, que estava ocupada per les Joventuts Llibertàries del mateix poble.
Els baüls van ser finalment oberts pels joves, que hi van trobar alguns llibres i documents. Però també, entre papers i altres estris, van descobrir el secret de la comunitat religiosa de Sixena: la talla de la Verge del Cor de Sixena, una obra datada del segle XVII.
Aquell jove no va tenir pietat, segurament per desconeixement. Amb una destral i sense contemplacions, van convertir la talla en fragments de fusta per alimentar l’estufa. I els manuscrits il·luminats i únics, considerats inútils, també van anar al foc.
Quan les monges van saber la notícia, el dolor fou immens. Aquell foc no cremava només fusta. Cremava segles d’història i cultura.
El setembre de 1936, va arribar en Durruti i, entre grans vexacions, va dir als del comitè de Villanueva:
–Cerrad este recinto y poned una guardia, porque una fotografía de esto nos hará más mal que todos los cañones de los fascistas juntos.
L’error de la priora fou confiar el seu secret a Baldomero. Si hagués dipositat la seva confiança en Josep Gudiol –l’home que va salvar les pintures de Sixena–, avui la Verge del Cor es conservaria junt amb les pintures murals de la Sala Capitular.
Tot i que, veient com van les coses vuitanta-nou anys després –amb Gudiol i la Generalitat acusats de ser lladres sense escrúpols–, costa afegir res més.