Parlem

Per a un trepa social res no necessita menys esforç que fer-se l’emprenyat, però per transmetre als ciutadans qualsevol tempesta de greuges ha de simplificar els arguments i sobretot disposar d’un púlpit mediàtic de confiança des d’on fer la prèdica. També li caldrà trobar nous molins de vent per combatre, en la certesa que pujaran al seu carro un seguici de personatges públics d’aquells que dominen l’art d’argumentar la ximpleria, petites celebritats administratives que es guanyarien un bon sobresou com a inventors de frases carrinclones per il·lustrar tassons per als turistes.

Sense dir res per no ofendre ningú, seguim una processó guiada per l’absència de reflexions i potser per això massa vegades ens empassem el menyspreu als nostres valors. Durant anys hem treballat en una societat que ha crescut, allò que vam començar de joves ha donat fruits: escoles, convivència, sanitat, carreteres... ens hem esforçat i per això no ens agraden els marxants oportunistes que van amb ciris trencats esperant un càrrec ben pagat sense més mèrits que la seva obediència al partit.

La gent corrent, és a dir, els que paguem els increments dels preus, impostos de tota mena i alguna multa de tant en tant, necessitem percebre més responsabilitat en els governants, menys ocurrències i menys alegries en la forma que administren els diners i vetllen per la nostra seguretat. He recordat una frase de l’escriptor i polític Antonio Cánovas: “La política és l’art d’aplicar en cada època la part de l’ideal que les circumstàncies fan possible”.

De veritat que no cal canviar res? En aquesta etapa de muntanya la força arriba de l’estudi, la formació i la cultura. Els ciutadans desitgem ideals, però si ens desapareixen hi ha un pobre anhel que satisfà la majoria desencisada: estar entretinguts. La pasqua és llarga i queda poc ciri, tenim paciència guardada i callem, però hi ha moltes classes de silenci: el percentatge de votants majors de 65 anys s’atansa al 40%, no cal fer gaires números per deduir que podem ser decisius. Ara per ara crec que estaríem tots d’acord que cap decisió política pot trepitjar la primera línia vermella: malbaratar el futur dels nostres nets.

Mireu, la millor garantia de no perdre un tren és haver perdut l’anterior. Els que ara som padrins també ens hem equivocat, això sí, amb una certa dignitat: tants i tants que teníem per homes plens de raó no han sabut millorar la nostra vida però sí la seva, fins i tot sembla que alguns encara ens volen seduir cantant cançons d’aquelles de picar de mans.

Els de la nostra quinta, humils treballadors de la vinya del senyor, experimentem el que els enòlegs anomenen “la part dels àngels”, és a dir, la proporció que es perd durant el període d’envelliment dels vins i licors, però, dit amb una rialla, diàriament també ens mortifica la “part del dimoni” per causa d’aquells que no saben perdre el temps sols i necessiten d’altres per omplir la seva estona atabalant-nos amb salmòdies, intencions i vivències.

Passem de l’esperança a la resignació com un esblanqueït Pierrot amb la llàgrima pintada. La societat està canviant enmig d’un context d’indiferència, fins i tot sembla que ja acceptem la utilitat del que és inútil... i vosaltres, governants, escolteu de tant en tant la gent gran. Potser no sabrem dir què s’ha de fer... però sí que s’ha d’evitar.