Hem de cuidar les persones que cuiden

A principis de novembre es va commemorar el Dia Internacional de la Persona Cuidadora, una jornada per reconèixer la gran tasca, sovint invisible, de milers de persones que sostenen la vida dels altres. És el dia de totes aquelles que, des del silenci i la constància, dediquen la seva energia, el seu temps i l’ànima a cuidar.

Aquest article el vull dedicar especialment a les persones cuidadores familiars: mares, pares, filles i germans que assumeixen la responsabilitat de cuidar sense sou, sense horari i sovint sense descans. Ho fan per amor, per responsabilitat i per un profund sentit humà.

Hi ha silencis que parlen més que mil discursos. Són els silencis d’aquells que organitzen medicacions, acompanyen visites mèdiques, preparen menjars i sostenen esperances. Persones que mantenen la dignitat i la serenitat dels seus familiars, encara que sovint ho facin amb pocs recursos i menys reconeixement.

Segons dades de Dincat i la Fundació Granés (2024), a la província de Lleida hi ha més de 6.500 persones amb discapacitat intel·lectual, i prop de 1.500 a la ciutat. Aquest és només un exemple del que viuen milers de famílies que tenen al seu càrrec persones amb diferents graus de dependència o malaltia. Darrere de cada cas hi ha una cuidadora –la majoria dones d’entre 50 i 60 anys– que organitza el dia a dia amb esforç i constància. Moltes han hagut de reduir la jornada laboral o deixar la feina per poder cuidar. No per obligació, sinó per amor. Però l’amor, per si sol, no paga factures ni garanteix descans.

És just, també, reconèixer la gran tasca dels professionals de l’àmbit de les cures –infermeres, auxiliars, treballadores familiars, terapeutes, personal de residències i centres de dia– que cada dia posen mans, rostre i cor a la seva feina. Sense ells, moltes famílies no podrien sostenir-se.

Tanmateix, els cuidadors familiars continuen essent la primera línia d’atenció. Sense la seva entrega, el sistema de benestar no podria funcionar. Les cures no són un afer privat: són una responsabilitat col·lectiva. Les persones cuidadores familiars estalvien milions d’euros cada any a les administracions, però sobretot aporten un valor incalculable: la cohesió social.

Des del Partit Popular vetllem per aquestes persones, per donar-los veu i reconeixement, i treballem per garantir que disposin dels recursos, el suport emocional i el descans que mereixen.

Cada vegada més estudis mostren l’impacte físic i emocional de cuidar sense suport: l’esgotament, la soledat, la pèrdua de vida social i la manca de temps personal. Per això, és essencial que les institucions reconeguin i acompanyin aquesta realitat. No n’hi ha prou amb agrair: cal actuar.

Lleida ha fet passos endavant amb programes com Cuidem-nos, que ofereix tallers i espais d’autocura, però cal consolidar i ampliar aquests recursos. No com un favor, sinó com un dret reconegut. Cuidar no ha de ser sinònim de renúncia, sinó d’orgull i d’acompanyament social.

Com a societat, hem de cuidar millor aquells qui cuiden millor que ningú. No podem permetre que aquelles persones que sostenen la vida dels altres se sentin soles o invisibles. El seu esforç és el que manté viva la cadena de solidaritat que uneix generacions i famílies. A totes aquestes persones –les professionals, però sobretot les familiars– no els devem compassió, sinó respecte, protecció i gratitud. Són el cor invisible del nostre benestar col·lectiu i mereixen que la ciutat les miri amb orgull i agraïment.

Quan la societat reconeix el valor de cuidar, posa al centre allò que realment importa: les persones.