Quan ser lladre surt massa barat

Recentment els mitjans de comunicació han publicat dades sobre la multireincidència a Lleida. La xifra és tan contundent que costa de creure: hi ha 20 delinqüents multireincidents que acumulen 359 antecedents policials. D’aquests, 8 són especialment actius i acumulen 212 denúncies. Les edats també fan pensar: el més jove té 20 anys i el més gran 44. És una xifra que esgarrifa i que indigna molts ciutadans, que no entenen res.

Com pot ser que delinquir una vegada i una altra no tingui conseqüències reals? Com és possible que hi hagi tantes detencions i, alhora, que aquestes persones entrin per una porta i surtin per una altra? Doncs perquè la llei, fins ara, així ho estableix.

Si el valor del furt és inferior als 400 euros, habitualment es considerava un delicte lleu i la conseqüència acostuma a ser una multa. A més, el sistema tendeix a tractar cada cas de manera aïllada: un furt, una multa; un altre furt, una altra multa. I així successivament.

El resultat és el que veiem avui. Alguns delinqüents habituals han arribat a acumular desenes de denúncies sense que això comporti una resposta penal més contundent. I els ciutadans acabem tenint la sensació, certa, que delinquir surt massa barat.

És precisament per respondre a aquesta realitat que el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar el passat 12 de febrer la Proposició de Llei Orgànica en matèria de multireincidència. Una iniciativa impulsada per Junts per Catalunya, registrada el març de 2024, per reformar el Codi Penal i la Llei d’Enjudiciament Criminal. Apunt important: ha tardat dos anys a veure la llum!

L’objectiu és clar: endurir la resposta penal davant la multireincidència en furts i estafes i permetre penes de fins a tres anys de presó quan hi ha reiteració delictiva. El canvi és important, perquè introdueix un principi de sentit comú: si algú converteix el furt en una manera habitual d’actuar, el sistema ha de poder reaccionar amb més contundència.

La reforma també incorpora altres mesures importants. Una és l’enduriment de la resposta penal davant el robatori de telèfons mòbils i dispositius electrònics. A partir d’ara, el furt d’un mòbil o de qualsevol dispositiu electrònic passa a ser un furt agreujat que pot comportar penes de presó, en comptes de sancions econòmiques que no s’acaben pagant mai ni són dissuasives. Perquè un mòbil avui no és només un objecte: hi portem dades personals, fotografies, informació privada i aplicacions bancàries. Per això robar un mòbil és molt més que prendre un objecte.

La reforma també té en compte una realitat molt present en el món rural: els robatoris al camp. Durant anys, molts pagesos han vist amb impotència com s’entrava a les seves finques per endur-se fruita, maquinària o eines, com si les coses del camp no tinguessin propietari. La nova regulació reforça la protecció davant aquests casos.

Ara bé, també cal una justícia amb recursos. La reforma també preveu augmentar el nombre de jutges, perquè sense jutges suficients les lleis no es poden aplicar amb eficàcia. I la justícia, si arriba tard, deixa de ser justa.

La seguretat no hauria de ser motiu de disputa política. És una qüestió de sentit comú. Una societat democràtica ha de garantir els drets de tothom, però també una cosa bàsica: poder viure amb seguretat.

La convivència no es defensa amb discursos buits ni amb bonismes. Es defensa amb normes clares i amb la certesa que qui les trenca una vegada i una altra acabarà tenint conseqüències.

Perquè una societat justa també és aquella on delinquir deixa de sortir gratis.