«Tornar a Lleida fa por. S’ha convertit en ‘territori comanxe’» De qui hem de tenir por?

Aquests dies, lluny de casa i en una conversa de vacances, dues persones han coincidit en el relat: «Tornar a Lleida fa por. S’ha convertit en ‘territori comanxe’.» Podria ser una anècdota, si no fos perquè segurament molts heu sentit –o dit– frases semblants darrerament.

A Lleida s’ha instal·lat la sensació que la ciutat és cada vegada més insegura, i negar aquesta por seria un error, existeix i cal escoltar-la.

Però les dades introdueixen matisos. Segons el Ministeri de l’Interior, la criminalitat convencional a Lleida va baixar un 4,4% el 2025, i el primer trimestre de 2026 també apunta a una reducció. Percepció i delinqüència no sempre caminen juntes, i avui la por viatja ràpid. Una baralla gravada amb un mòbil corre per les xarxes i, a força de compartir-la, un fet concret acaba convertint-se en el retrat de “com està Lleida”. La repetició multiplica la sensació que allò passa a tot arreu. Abans necessitàvem que alguna cosa ens passés per tenir-ne por; ara n’hi ha prou que ens aparegui vint vegades a la pantalla.

Però no totes les pors tenen la mateixa visibilitat. N’hi ha amb vídeos, titulars i milers de comparticions, mentre d’altres entren silenciosament a casa nostra. Potser cal ampliar la mirada sobre què entenem per inseguretat. Hi ha pors que hem après a identificar així, però n’hi ha d’altres que rarament ocupen titulars, però també fan por –o ens n’haurien de fer–, i tenen responsables, com que un petit deute es converteixi en una espiral d’interessos; treballar hores que no et paguen i callar per por; no poder pagar les factures mentre els preus pugen més que els salaris; que una dificultat temporal acabi en execució hipotecària, o que especuladors i grans propietaris facin negoci amb el dret a una llar, impedint-te accedir-hi o expulsant-te de casa amb una pujada del lloguer, per posar alguns exemples.

Unes ens alarmen; les altres les suportem com si fossin inevitables. Però totes fan trontollar allò que crèiem estable i, curiosament, de les segones gairebé no en parlem. Les treballadores socials coneixem com és de fina la frontera entre estar dins i quedar fora, i en aquests casos els responsables no sempre tenen un rostre a assenyalar. La por al delicte, en canvi, sí que permet posar-li cara.

I quan una por no té rostre és fàcil prestar-li el d’algú. És més fàcil posar-la a “l’altre”, a l’immigrant, al jove que es reuneix en una plaça, la persona sense llar, qui parla una altra llengua o és pobre. Aquí la por fa un gir perillós, deixem de témer conductes i comencem a témer col·lectius sencers que esdevenen objecte de sospita.

Aquest desplaçament no és políticament innocent. Hi ha discursos polítics –especialment des de la dreta i l’extrema dreta– que l’alimenten cada dia quan converteixen la diferència en sinònim d’inseguretat i vinculen sistemàticament immigració i delinqüència. Perquè assenyalar qui tenim al costat és més fàcil que qüestionar les estructures que ens fan vulnerables.

Tot això no significa negar els problemes de seguretat ni confondre vulnerabilitat amb impunitat: qui agredeix o roba n’ha de respondre, perquè la seguretat és un dret. Però una ciutat segura no és només aquella on caminem tranquils a mitjanit, sinó aquella on no vivim amb por de caure.

La por busca un rostre culpable. Potser, doncs, la pregunta no és només de qui tenim por, sinó qui ens fa mirar en aquella direcció, per què i per a què.

Perquè mentre assenyalem qui tenim al costat, els responsables de moltes de les amenaces que realment ens afecten continuen exactament on eren: fora de la mirada.