Igualtat d’oportunitats

Fa uns dies coneixíem un estudi de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada que situava Guissona com el municipi lleidatà de més de 5.000 habitants amb menys desigualtat en la distribució de la renda, a partir de l’índex Gini.

Més enllà de la xifra estadística, darrere d’aquest fet hi ha la vida quotidiana de milers de famílies, moltes d’origen divers, que han trobat a Guissona un lloc on créixer amb dignitat, i fer un projecte de vida digna i esperançador.

Però més enllà de la dada i de la notícia, de la qual estic personalment content, m’agradaria reflexionar amb una pregunta de fons: què fa que un territori sigui més just que un altre?

És una pregunta complexa, però després d’uns anys de servei públic us vull compartir la meva visió: la igualtat que val la pena perseguir és, sobretot, la d’oportunitats. Que tothom parteixi d’un punt digne i pugui arribar tan lluny com el seu esforç i el seu talent li permetin. Això no vol dir renunciar a corregir desequilibris quan calgui —una societat també es mesura per com tracta qui ho té més difícil—, però l’objectiu ha de ser obrir camins perquè ningú quedi enrere per manca d’oportunitats inicials. Hem de ser un territori d’oportunitats i no de subvencions.

Guissona no ha crescut només repartint. Ha crescut generant activitat econòmica real: una empresa capdavantera que ha creat molts de llocs de feina, un teixit industrial i comercial dinàmic, i una població que ha trobat feina digna i estabilitat amb els seus projectes familiars.

Aquesta és, al meu entendre, la base de qualsevol política contra la desigualtat: fer que hi hagi més riquesa i més feina de qualitat, i que l’administració acompanyi activament quan el mercat no arriba a tothom —en habitatge, en formació, en serveis essencials.

La igualtat d’oportunitats, a més, no és només una qüestió de justícia individual. És, sobretot, el ciment de la cohesió social. Una societat on la gent sent que l’esforç té premi, però on ningú se sent abandonat quan ho necessita, és una societat més confiada i més arrelada.

Quan les persones perceben que el sistema els dona una oportunitat real —una feina digna, accés a l’habitatge, un centre educatiu on formar-se— és quan es genera implicació i compromís amb la comunitat.

Més de la meitat de la població de Guissona té origen estranger, i tot i així la convivència és sòlida perquè hi ha hagut una aposta decidida per la cohesió a través de la feina, l’educació i, quan cal, de l’acompanyament públic.

Això demana una administració present que sigui la qui faciliti que es generin aquestes oportunitats. I per això, també és necessari ser eficients amb la burocràcia i els tràmits i tenir polítiques fiscals que incentivin a buscar noves oportunitats.

Sé que aquesta manera d’entendre les coses no resol totes les desigualtats existents, ni pretén ser l’única recepta. Hi ha situacions on amb l’esforç individual no n’hi ha prou, i és aleshores quan les institucions han d’estar-hi.

Però també crec que hem de recuperar una idea que, de vegades, sembla haver quedat en segon pla: una societat justa no és aquella que pretén que tothom arribi al mateix lloc, sinó aquella que procura que ningú quedi condicionat, d’entrada, per les circumstàncies que li ha tocat viure. Perquè donar oportunitats no és garantir que tothom tingui el mateix resultat. És garantir que tothom tingui la possibilitat de construir el seu propi camí i el seu projecte vital.

I quan una societat és capaç de fer-ho, no només redueix desigualtats, també guanya talent, cohesió, prosperitat i futur.

Us convido a caminar per aquest camí.