L’habitant de l’inhabitable

A vegades m’aturo davant d’una imatge captada per mi i intento dibuixar en la meva ment el recorregut de vivències i casualitats que han intervingut en el procés que ha propiciat que jo fos en aquell lloc i en aquell precís moment amb la meva càmera per documentar-ho i que ara ho puguem observar i gaudir, si fos el cas. En definitiva, deixar constància d’un fet que es capta en un instant i que pot perdurar molt de temps després. Això em meravella.

En aquest cas el guió cronològic del recorregut seria: en l’inici de la meva afició a la muntanya, a l’escalada i al fet d’habitar cases abandonades en pobles deixats de la mà de Déu (Detritus) per diverses famílies que ho compartíem, d’aquest fet en deriva la intenció de comprar-ne una. Després d’una recerca feixuga aconseguim trobar el propietari, però en declarar-li les nostres intencions ens engega a dida tot dient que no en vol ni sentir a parlar, d’aquell maleït patrimoni seu, i ho deixem córrer.

Va passar un temps en què encara vam continuar habitant alguna casa abandonada, però va ocórrer una desgràcia inesperada: el company que donava consistència al grup, malauradament, morí d’accident de treball uns dies abans de Setmana Santa, que era quan fèiem regularment aquesta activitat anual de reviscolar per uns dies un lloc que feia anys que ningú habitava, i vam decidir suspendre-la aquell any en senyal de dol. També tristament, ja no la vam tornar a fer i quedà suspesa per sempre més. Hi ha persones que, sense pretendre-ho, i sense que te n’adonis, posseeixen un carisma que aglutina i arrossega com un imant potent. Aquesta, que ens va deixar, n’era una.

A partir d’aquest fet, la meva família i jo, pel nostre compte, posem en marxa la recerca d’una casa de muntanya, ja que els altres no tenen aquestes intencions. El fet és que un temps no gaire llarg després del luctuós fet sorgeix la idea de fer un homenatge al nostre amic a la muntanya. L’activitat que més li agradava fer era el descens o ascensió de barrancs, una afició magnífica per practicar durant l’estiu, i decidim fer-ne una de col·lectiva amb la intenció de pujar el Barranc del Bosc des del pont de Roca Regina, al congost de Terradets, fins al Poble de Moror. En aquell moment la que era la meva dona estava embarassada del nostre segon fill; per tant, no gaudia de les condicions adequades per pujar el barranc. Li vaig demanar que mentre ens esperaven, juntament amb una altra companya del grup, investigués si a Guàrdia de Noguera o a Moror hi havia alguna casa per vendre. Eren dos llocs que ens agradaven i així ho va fer. D’aquesta iniciativa, no fàcil, vam poder adquirir una casa en semirruïna amb una magnífica era i una vista esplèndida a la vall. La vam poder rehabilitar i així vam esdevenir pallaresos del sud d’adopció.

El fet d’anar a la casa repetidament, cap de setmana sí i cap de setmana també, vacances, Setmana Santa, Nadal, etcètera, i fer ús dels serveis logístics de Tremp i comarca, va donar com a resultat un ventall d’amistats, tant de professionals, pel fet de dirigir o realitzar les obres de reparació a la casa, com d’altres vinculades sobretot al món de la cultura. Tant els uns com els altres van ser uns magnífics informadors dels possibles indrets a fotografiar o simplement visitar, tot i ser jo un bon coneixedor del territori per la meva activitat muntanyenca en aquella zona. D’una d’aquestes relacions em va arribar la informació del poble de Claramunt, encara al Pallars Jussà però a la vora de la ratlla de la Ribagorça, gairebé destrossat. L’únic que quedava en peu i en bon estat era l’església.

És un dels pocs Detritus que he fotografiat on encara hi vivia algú. De fet, l’habitaven dues persones. Una era el que veieu a la foto, en Tonet de Pubill, un personatge conegut a Tremp, curull de singularitats de tota mena. Crec que vaig estar tanta estona fent fotos de l’indret en general com conversant amb ell. Una persona inquieta i batxillera, amb un sentit crític finíssim i amb una curiositat desbordant. Crec, tot i que no m’ho va dir, que va al·lucinar que a algú li pogués interessar fotografiar el lloc on va néixer, i també morir. Abans de fer la publicació m’he assabentat que ja fa temps que ens va deixar. De fet, quan el vam conèixer (aquí em va acompanyar el meu fill) se’l veia força delicat de motricitat. Em va explicar que anava a tot arreu amb el tractor, encara que el recorregut fos curt. No recordo explícitament cap lliçó de les que vaig rebre d’ell, però sé que van ser vàries. Sempre conservaré la meva admiració cap a la seva figura i personalitat.

Aquí on el veieu, dins de l’església assegut en un esglaó de l’escala que puja al cor, s’hi va posar perquè no podia estar gaire estona dret. Després de seguir-nos encuriosit per veure què fèiem, li vam demanar permís per retratar-lo i no va hi posar cap inconvenient. A banda d’aquest retrat, també li vaig fer, entre altres, una foto de les mans que possiblement publicaré aquí també. Diuen tant o més d’ell que la que veieu aquí.

També ens va permetre fotografiar casa seva, tota ella carregada de l’encant que dona la pàtina del temps i la rusticitat austera i amable. Malauradament, aquell gran cau tenia els dies comptats. Una part important, la que donava al barranc, estava molt malmesa i l’índex de perillositat que deixava veure era important. Així i tot, vaig fer una bona documentació de l’indret que guardo curosament.

Claramunt (Pallars Jussà) 4-5-2013

Per acabar, dir que l’altra persona era una dona de mitjana edat, crec recordar que vinguda des de la perifèria de Barcelona. S’encarregava de tenir cura de l’església i de la rectoria. Em va semblar, pel poc que vaig veure, que les relacions entre ells eren una mica tenses.

pàgines culturals de segre