LA TORRETA DE LA MINA (La Torreta a Google Maps)
A causa d’una necessitat vinculada a la recerca de les restes d’un parent que va desaparèixer durant la retirada de la guerra civil que va enfrontar el bàndol republicà i el sediciós, vam trobar una joia del Canal d’Urgell.
Quan ens vam retrobar després de força anys amb un antic company del Centre Excursionista de Lleida, amb el qual havíem perdut el contacte en passar d’adolescents a adults, ja a prop de la jubilació en el seu cas (jo encara estic en actiu), em va dir que el seu pare abans de morir li havia encarregat continuar la recerca del que havia sigut el seu germà (oncle del meu company), ja que ell no havia pogut localitzar-lo. Va agafar el relleu amb una dedicació i entrega totals. No estalviava esforços en la seva lluita per aquest encomiable objectiu, furgant contínuament a Internet en webs en les quals tenia l’esperança de trobar alguna dada que posés llum a la foscor.
Com que tot sovint fèiem caminades tant pels llocs que ja havíem visitat en la nostra joventut com per d’altres de nous, ell de tant en tant em pregava d’anar a zones per les quals creia possible que hagués passat el seu oncle en retirada. Per la poca informació que tenia, la zona entre el Merengue, a prop de Camarasa, Cubells, la Torre de Fluvià i Montclar d’Urgell era la que tenia més números.
El cas és que un dia em va convèncer i, tot i que eren excursions molt planeres i jo volia més canya, vam agafar el cotxe i, un cop esmorzats a l’Hostal Roma de Cubells, ens vam arribar al petit nucli de la Torre de Fluvià, on vam deixar el vehicle. Un cop carregades les motxilles, anant a peu en direcció a Montclar, tot seguint paral·lelament la part baixa de la serra que duu aquest nom (o la Púdia, segons Google Maps), per on ens acompanyaven alguns búnquers malmesos de l’esmentada guerra, i també camps de cereal a punt de ser segats, quan ens aproximàvem al poble, a la nostra esquerra dalt d’una talaia de l’esmentada serra, veiem un monòlit que ens encurioseix. No sabem què és o a qui o què representa.
Un cop a Montclar, casualment, coneixem el seu alcalde pedani (aquest nucli és una pedania d’Agramunt), el qual molt amablement, des de la vora del castell, ens fa una estona de cicerone. El meu company aprofita per a preguntar-li sobre restes de combatents i ens informa que a la vora de l’església hi ha una fossa comuna de morts de la guerra, i que per informar-se ha d’anar a l’ajuntament d’Agramunt. Ens intercanviem números de telèfon, ens acomiadem i seguim camí, passem per la vora del cementiri, el qual ens sembla d’una dimensió massa gran per la grandària del poble, entrem en zona rústica i, de cop, tornem a veure el monòlit dalt del turó (a Google Maps, anomenat la Torreta).
El track que seguim ens indica passar pel monument i, sense dubtar-ho, ens hi encaminem coll amunt. Quan hi arribem ens estranya que no hi hagi cap placa o inscripció en un monòlit d’aquelles dimensions. Aprofitant que tenim via directa amb l’alcalde, li truquem, li preguntem què representa el monument i ens diu que situa el forat respirador més alt en distància vertical (146 m) de tot el túnel (llavors anomenat la Mina de Montclar), des del monòlit a la llera del canal en tot el seu recorregut per sota de la serra. La resta de forats de respiració estan a una distància més curta. Quan es va acabar era el túnel més llarg d’Europa, amb 4.917 metres de recorregut, rècord que es va mantenir durant gairebé un segle.
Li comentem que ens ha estranyat la dimensió del cementiri i ens explica que la causa és que molts dels obrers que van morir en la construcció del túnel (no sé si tots, però sí molts) estan enterrats allí. Extracte de la Viquipèdia: “La construcció del túnel va implicar un gran canvi en la vida quotidiana de Montclar, Artesa de Segre i Agramunt. Hi treballaren prop de 6.000 persones, amb 4.681 peons, 480 paletes, 500 carros i 150 animals de càrrega. També hi treballaren 977 presidiaris portats dels penals de Tarragona i Burgos, que realitzaven les tasques més dures, es calcula que un miler de persones van morir a causa de malalties i accidents provocats per esllavissades i inundacions”. Estaria molt bé dedicar el monument de la foto que us adjunto aquí a totes aquestes persones anònimes que es van deixar la vida en aquesta obra cabdal per a les nostres contrades, tot posant-hi una placa amb una inscripció adient, on es deixi constància dels fets. Seria un acte d’agraïment més que merescut i no requeriria un gran pressupost. Aquí ho deixo.
Em sap molt greu i m’entristeix profundament veure que a la web dels Canals d’Urgell (https://canalsurgell.cat/historia.php) no es fa cap esment als morts en la construcció del canal, i sobretot en la del túnel. Per sort, a la Viquipèdia hi ha una bona descripció del procés de construcció del túnel, on es fa esment dels presoners que hi van intervenir. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mina_de_Montclar).
Rodalies de Montclar d’Urgell: 10-6-2023
P.D.: Vull deixar constància aquí del nostre agraïment a l’esmentat alcalde pedani, el qual en veure que el temps apuntava males maneres (bones contra la sequera) ens va trucar per a oferir-nos un servei de recollida amb el seu cotxe i portar-nos fins al nostre, en aquell moment a uns sis quilòmetres de distància. Per sort, no va caldre.
pàgines culturals de segre
