SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Estic ben amoïnada perquè fa uns anys que noto com el temps se m’escola sense gairebé adonar-me’n. Els mesos s’han convertit en setmanes, les setmanes en hores, les hores, en minuts i els minuts han deixat d’existir. Em diuen que això ja passa quan et fas gran. En canvi, quan ets petita tot és molt llunyà, els estius són eterns, el curs escolar també, i la vida passa lentament esperant que arribi allò que en diuen adolescència i puguem tallar el cordó umbilical que ens lliga a la voluntat dels grans. Quina beneiteria això de voler fer-se gran quan l’etapa més plaent és la de la infantesa. Tothom et riu les gràcies, plat a taula i sense haver de fer la renda.. quin maldecap. Fa dos dies o potser menys que menjava torrons i avui ja tinc la mona de Pasqua damunt la taula parada del menjador que, tot sigui dit, fa un goig que enamora. Em sembla que algú m’està aixecant la camisa i ha arrencat unes pàgines del calendari per veure la meva cara d’angoixa i fer-se un fart de riure. Sospito que un dia entrevistaran un científic d’aquests que ho saben tot i ens anunciarà a bombo i plateret que la terra roda més de pressa. I no em sorprendria gens ni mica perquè vivim en un món que s’ha tornat boig o potser sempre ho ha estat i no me n’havia adonat fins abans-d’ahir. El cas és que algú de dalt ha decidit prémer l’accelerador i em temo que acabarem a Can Pistraus. La velocitat amb què tot passa sense que puguem gaudir d’una tarda de pluja, d’una llarga migdiada o d’una sobretaula fins que surti la lluna comença a ser preocupant. Ens hem acostumat a anar corrent com el conillet de l’Alícia al País de les Meravelles. I aquest neguit de voler arribar ves a saber on ens ha pispat una qualitat que necessitem com l’aigua. La paciència. Ara ningú no té paciència. Per esperar, per desitjar, per deixar passar les hores lentament, per badocar més enllà de la mirada clavada a la pantalla del mòbil. Ara tot ho volem. I ho volem ara mateix. Dit i fet. La immediatesa s’ha menjat el temps. L’univers Amazon. Ho desitjo. Ho vull i ja tens el paquet a la porta. Ho vull i ho vull ara. Vull, vull, vull. Imperatiu. Sense matisos. Els verbs ja no es declinen perquè només existeix un temps verbal. I un primer pronom personal de primera persona. Jo. Jo vull. De la mona que diu adeu a la Quaresma ja no en queda ni una molla. Estava boníssima. Com cada any. No ens n’adonarem i tornarà a arribar Nadal. I els torrons.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking