Procés de deconstrucció

L’Eclesiastès de l’Antic Testament ens diu que tot té el seu moment sota un cel on hi ha un temps per a cada cosa. Que hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir, un temps de matar i un temps de guarir, un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Savis consells que cal anar descobrint a mesura que aquest període entre la vida i la mort avança inexorablement. Aquestes prèdiques que podríem concebre com una realitat ens serveixen per anar per la vida amb la mirada atentament fixada en el nostre retrovisor personal i també col·lectiu. La mirada d’una ciutat per exemple, posem per cas, la nostra. Lleida. Quin és el moment actual a Lleida? Cadascú pot tenir la seva sensació particular que va lligada a l’edat, experiència, observació, comparació i que, també per lògica, pot o no ser compartida. La meva impressió, subjectiva com totes, és que la meva ciutat s’enfonsa. Ancorada en un passat que ja se’m fa llunyà, fixada sòlidament en aquella Lleida tremendament viva, vital, els versos del poeta de la ciutat llunyana em pessiguen amb dolor cada vegada que se m’acut passejar pel que un dia va ser el mític eix comercial. Abandonada, bruta, isolada, amargament desconeguda, el braç potent de les fúries ha aterrat a la ciutat d’ideals que volíem bastir entre runes de somnis colgats, més prop de terra. Com en Màrius Torres, jo també desitjaria poder oblidar aquesta ciutat que s’enfonsa. I a qui assenyalar amb el dit de la nostra desgràcia col·lectiva? De qui és la culpa de tanta desídia? De la pèrdua volguda de la nostra memòria? De l’orgull de ser? De pertinença. El llistat de desmemoria és llarg i dolorós. Les Basses d’Alpicat destruïdes. El Crist de la pesta amagat sota un cartell publicitari, les ofrenes a Sant Anastasi censurades per l’imperi woke, pubilles i hereus absurdament etiquetats com a “joves referents”, el barri de la Cuirassa vandalitzat, la Fira de Sant Miquel, un privilegi concedit a la ciutat l’any 1232 amb una durada de deu dies a partir de la festivitat de Sant Miquel, traslladada per ignorància i banalització al mes de novembre, la destrucció del centre històric, la desaparició de l’emblemàtica plaça l’Ereta, la privatització del camp d’esports de Joventut Republicana, 85 anys d’història del Lleida, hereu d’aquell mític Lérida Balompié, llençats a l’aigüera... i així anar fent en un procés de deconstrucció que em fa recloure en els records i la nostàlgia.