Al caliu del Caliu
Traspassar la porta del jardí que envolta la casa em va fer sentir “important”. Mentre caminava, una veueta interior em va recordar que no tothom és convidat al Caliu Ilerdenc. La culpa és del malaurat Miquel Roig Nadal, un amic al qual mai em vaig atrevir a tutejar i que sempre vaig anomenar senyor Roig tal com feia de menuda quan entrava a la seva botiga i m’obsequiava amb un caramel de menta. El president de l’entitat, Manel Gigó, sempre tan amable, em va convidar a la Caliuada d’aquest mes d’octubre que, per sorpresa meva, em feia protagonista absoluta de la vetllada. La rebuda no podia més afalagadora. Cares conegudes i d’altres que, per referència, també m’eren familiars. Val a dir que la casa respira un aire de club privat anglès on es dona per fet que tothom és educat, va ben vestit, s’expressa amb correcció i guarda les normes bàsiques d’urbanitat, unes qualitats que són d’agrair en una societat on la barra lliure de la mala educació campa lliurement. Les parets i la biblioteca estan prenyades de la història de la nostra ciutat. Quadres i llibres respiren una Lleida que, malauradament, ja no existeix. Aquella Lleida enyorada de carrers plens de saludats que la feien petar mentre passejaven del moro a l’àngel, de merceries de betes i fils i de la tafanera peixera del Casino del carrer Major on els homes llegien la premsa amb un bon cigar als llavis. En el primer volum de Les Converses a Lleida (Ed. Virgili&Pagès. 1988) l’autor, en Josep Varela, pregunta a l’entrevistat, l’advocat i historiador Romà Sol i Clot, caliuenc, què representa per ell el Caliu. Diu així; «Als anys 40, si no eres del “Caliu” no podies ser polític. Per a ser alcalde de Lleida, havies de pertànyer-hi o, almenys, obtenir-ne el vistiplau.» Diuen les males llengües que, en el moment que hi va haver una vacant (que, com diu l’ordinació, per descuit, avorriment o mania ha deixat de respirar) el Paer en cap, Antoni Siurana, va voler entrar a formar part del Caliu però que no ho va poder aconseguir perquè, (la votació és secreta amb boles blanques i negres), una bola negra li ho va impedir. La nit va allargassar una conversa amena amb el neguit d’una Lleida que se’ns escola entre les mans com a eix principal i, quan finalment ens vam acomiadar, vaig marxar amb un agradable sentiment d’agraïment sabent, com em va dir l’enyorat senyor Roig, que al Caliu no tothom hi és convidat.
