Museu Morera
L’historiador de l’art, l’amic Albert Velasco, va publicar a la revista Arts un interessant treball de l’Exposició d’Artistes Lleidatans de 1912 que va plantar la llavor del futur Museu Morera. Artistes del nivell d’en Gosé, Morera i en Gili Roig, vam triomfar en una Lleida que, segons Alfred Pereña, va respondre amb indiferència gens merescuda vers la figura dels artistes que exposaven les seves magnífiques obres. Finalment, però, i seguint el fil argumental d’en Velasco, el 1914, Ajuntament i Diputació acorden la creació del Museu d’Art i d’un patronat format per representants d’ambdues corporacions i d’altres associacions i centres culturals de Lleida alhora que s’iniciaven les gestions per a la construcció de l’edifici que havia d’allotjar-lo al Mercat de Sant Lluís. És a partir d’aleshores quan comencen a arribar les donacions del pintor Morera, quan es constitueix el Patronat i quan, coincidint amb la Festa Major de maig de l’any 1915, s’inaugura el Museu i es nomena el seu director, Miquel Fontanals. És precisament Fontanals qui l’any 1926 signa un interessant article en el primer número de la revista quinzenal il·lustrada Vida lleidatana. A Per Lleida pretèrita, per la Lleida futura, el director Fontanals reivindica l’existència del Morera: “El nostre Museu gràcies al constant afecte del mai prou albat conciutadà, en Jaume Morera, qui no sols amb les seves donacions d’obres d’art, creà el Museu, sinó que afavorint-lo després amb esplèndides riqueses, com les que constitueixen la Sala Haes i demés que en l’actualitat ens envia, és hora ja de dir-ho, que junt amb la rica part que conté el Museu Morera, d’exemplars de la nostra Seu vella i demés riqueses arqueològiques, va enlairant-se, guanyant cada jorn en importància.” Tot i l’entusiasme del primer director del Museu Morera, el pensament crític del polític Pereña va guanyar per golejada i les obres del Museu van anar rodant del bombardejat Mercat de Sant Lluís, a la planta superior del vell Hospital de Santa Maria, a l’edifici del Roser, al pis superior de l’antic convent dels pares predicadors, sota la gran cúpula barroca del temple dominic, i anar-hi anant fins a arribar a l’edifici actual on, merescudament, i d’infinita paciència, esforç, constància i resiliència ha estat declarat Museu d’Interès Nacional. Enhorabona amb el desig que aquesta declaració faci augmentar el pressupost i el personal necessari per a lluïment i orgull lleidatà.