El professor Vallverdú
A l’interior de l’església de Sant Domènec de Balaguer no s’hi cabia. Gairebé tothom havia arribat amb molt de temps per la por de quedar-se sense seient i els previsors ens vam trobar amb les portes tancades de l’església. Des del pont de Sant Miquel, sobre el riu Segre, Balaguer fa patxoca. Mentre esperava que obrissin, em vaig fixar en la creu de terme que es troba tot just davant de l’església. Des de la base fins a la creu, tot un seguit de sants esculpits fan companyia al Crist crucificat que es pot contemplar a l’anvers de la creu que corona i, en un excés de filigrana, al revers, la Mare de Déu amb el Fill, ambdós situats damunt un àngel que els sosté i tres personatges alats. Mossèn Mauri es va servir del pensament de Pau de Tars per expressar l’amor als altres d’en Josep Vallverdú. “L’amor es demostra servint.” Crec que aquesta màxima va guiar els passos d’aquell nen nascut al carrer del Carme de Lleida. L’estima al seu país per damunt de tot. Una voluntat de servir-lo i defensar-lo. L’extens Fons que va llegar a la Universitat n’és testimoni, de la seva tossuda qualitat de persistent. Carme Vidal, a qui mai no agrairem prou la difusió de la seva obra, va declamar una de les dotze elegies que conformen el llibre Elegies de Bierville, sens dubte l’obra més destacada del poeta Carles Riba, acomplint la voluntat del professor Vallverdú. Ella, amb l’orgull d’haver-ne estat alumna, va situar volgudament l’accent en el substantiu, conscient que, per damunt de tot, en Josep Vallverdú i Aixalà va saber ensenyar, transmetre coneixements i guiar en l’aprenentatge. Sense cap mena d’excepció, aquest és un sentiment compartit per tots aquells que van tenir la gran sort de passar pel seu mestratge. Una cita de Sèneca, Homines dum docent discunt, ens recorda que els humans, quan ensenyen, aprenen. Vallverdú, el professor Vallverdú, em va confessar un bon amic que l’havia tingut de professor a les Borges, sabia escoltar. “Ens va ajudar a descobrir tantes coses... Era un professor atípic.” Justament aquest títol, El professor atípic, va encapçalar un dels seus innombrables articles d’opinió. “El sotasignat, escriu, ha estat un professor atípic, perquè mai no he cregut en l’assignatura, sinó que el que va interessar-me sempre fou l’alumne. Impartir amb humor i rigor, afirmava, compaginant-ho amb l’escriptura.” Un article que posava punt final amb el seu toc de nen entremaliat: “Tot el que m’ajudés a arribar a vell. Que ja és tenir humor, perquè a vell s’hi arriba ben bé per casualitat.”