SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Hi ha escenes d’infantesa que les retens. No saps ben bé el perquè, potser per repetició o potser perquè són singulars i la perspectiva dels anys t’ajuda a apreciar-les. El guió és sempre el mateix. Cap a quarts de dotze del migdia arriba el carter, atura el cotxe i deixa un feix de cartes i el diari al banc de fusta de l’entrada. No truca al timbre, la porta està oberta de bat a bat. I en una casa pairal en la qual sempre hi circula gent, el primer que veu el paquet del carter, el recull i el puja al menjador de casa. De vegades és el padrí que s’atura a fer un trago, d’altres el pare o la mare o els mesos d’estiu, si voltem per casa, els meus germans i jo fem el mateix. El primer que arriba arreplega el plec de cartes, que amb els anys ha anat disminuint perquè tot es pot enviar digitalment, i el diari SEGRE. Parlo en present perquè, malgrat haver abandonat el niu, l’escena se segueix reproduint. Des del 3 de setembre de 1982, quan va sortir el primer exemplar al carrer, el SEGRE va circulant d’unes mans a unes altres a l’hora del cafè, després de fer la becaina o abans de preparar el sopar. Ho has vist, el que porta el diari? Diu algú que ja l’ha fullejat. He crescut veient el padrí comentant una notícia o la mare repassant algunes pàgines mentre nosaltres endrapàvem el berenar quan arribàvem de l’escola. Però juntament amb les situacions més quotidianes hi ha una fotografia que em reapareix quan algú em parla del SEGRE i de les seves quatre dècades d’història. És una imatge del 8 de novembre de 1982, quan alguns treballadors del diari van quedar atrapats a la redacció, llavors en un pis de rambla Ferran, per la gran riuada i van haver de sortir amb una llanxa de Protecció Civil. En aquesta fotografia hi surt l’estimada tieta Dolors qui, juntament amb el tiet Ramon i altres, van formar part del primer equip del diari. Un grup de professionals molt jove, la mitjana d’edat de la redacció era de 26 anys, amb empenta i il·lusió. Aquella que també vaig sentir quan vaig rebre un whatsapp de la directora que m’animava a acompanyar-vos cada quinze dies. Perquè, en el fons, tots som éssers sentimentals que vivim de la memòria i la nostàlgia. Per tant, sabia que no podia dir que no, que m’hi sentiria a gust, com a casa. Gràcies, Anna.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking