Padrins i fillols
Ous, farina, sucre... preparar tots els ingredients per elaborar el dolç més típic de la Setmana Santa. Decorar el pa de pessic i guarnir-lo amb una figura de xocolata. I fer-ho any rere any encara que no tingui gaire destresa a la cuina. De fet, Maria Teresa de Calcuta va dir que “cal fer les coses petites amb gran amor”. I els fillols ho agraeixen amb aquell somriure dolç i sincer.
De fet, diuen que la tradició es remunta en l’època romana quan s’oferien ous com a símbol de fertilitat durant la primavera. I, evidentment, aquest costum ha anat evolucionant i ara els padrins regalem una mona com a símbol d’apadrinament, d’estimació. Potser per això recordo amb emoció i alegria el dia que els tiets em van fer padrina per primera vegada. Hi ha notícies que, de vegades, no te les esperes i, per tant, fins que no es produeixen no pots imaginar la satisfacció que t’acaben provocant. Saber que la Berta seria la meva fillola em va omplir de joia, com no podia ser de cap altra manera. Ella és la petita i jo la més gran d’una colla de 17 cosins. Alhora, aquella notícia em va agafar en plena adolescència, quan tots els gestos els vius amb una gran intensitat. I des d’aleshores hi ha un ritual que, cada any, compleixo religiosament: preparar la mona de Pasqua.
Anys més tard, els meus cunyats em van tornar a il·lusionar fent-me padrina del Gael. Per tant, quan arriba Setmana Santa sempre he de reservar una estona per elaborar dues mones. Amb fruita confitada, amb melmelada, amb mantega i sempre amb grans dosis de voluntat. Perquè potser no serà la més bonica, però sí la que ells esperen i agraeixen. Perquè seguir aquesta tradició és, sens dubte, una manera de mostrar afecte.
Diuen que la vida té sentit gràcies als petits moments, als somriures que pot generar, fins i tot, un tros de pa de pessic. Us donaré la mona i ens farem una fotografia plegats. I la guardarem perquè al nostre àlbum no pot faltar aquell retrat que repetim cada any i que mostra, també, el pas del temps. És bonic que sigui així. Oi, Berta i Gael? De la mateixa manera que espero que la meva padrina Maria Cinta em sorprengui, com sempre, amb la seva mona. Perquè tinc 31 anys i la gran sort de seguir rebent-la cada diumenge de Pasqua. I que sigui per molts anys.
