De quina casa ets?

Tinc la sensació de formar part de la darrera generació a qui encara li han fet aquesta pregunta: “De quina casa ets?” I, de fet, en funció de si coneixen la part materna o paterna tindré una resposta o una altra. Soc de cal Josepet de Vilamajor i de cal Sitrillo de Balaguer. I sé que si em trobo persones que coneixen o coneixien els padrins els fa il·lusió, potser també certa nostàlgia, que m’identifiqui amb el nom de la casa. Encara que, certament, aquesta memòria es va perdent dia rere dia. És més un acte de reivindicació del patrimoni oral i familiar que un gest de continuïtat. Ja no es bategen les famílies en funció de les cases on viuen i, per tant, difícilment les noves generacions mantindran vius aquests noms. Tot i així, de vegades em pregunto si la meva filla encara respondrà, alguna vegada, amb un renom familiar.

Evidentment, la societat avança i els costums evolucionen, però conèixer els renoms de cada casa és una manera de conservar un llegat i d’entendre com ha anat evolucionant la llengua, l’entorn, les persones i el paisatge. Els renoms s’han mantingut vius entre diferents generacions gràcies a la tradició oral i als vincles entre veïns, amics i familiars en un territori o comarca. Aquest fet, que es troba en vies d’extinció, ens serveix per identificar les cases però és, sens dubte, un element que explica la història de carrers, viles i pobles. Dels oficis, de les creences o les nissagues que van viure en un lloc i que van acabar donant nom a una família.

Si considerem que la memòria històrica dels nostres pobles s’ha de conservar potser cal que animem els més joves a mantenir viu aquest llegat. És una manera d’entendre d’on venim i de cultivar una riquesa patrimonial i lingüística. Perquè els renoms amaguen històries de cases i famílies i ens recorden que el món canvia però que l’essència de les tradicions i la cultura només es conserva si hi ha algú disposat a fer-ho. Aquell que, malgrat el pas dels anys, encara et vulgui dir: “I tu, de quina casa ets?” Una pregunta revolucionària en una societat cada cop més individualista. Però diuen que només necessitem un revolucionari per seguir conservant un nom, un llegat, una memòria.