La soca

A casa meva mai hem tingut tió. Tenim la soca. I no té cara ni peus. Quan era petita, una setmana abans de Nadal, recordo anar amb el pare o el padrí a buscar la soca més bonica que trobàvem al bosc. I, un cop havia fet la feina, acabava a la llar de foc. Per això, repetir ara aquesta seqüència amb la meva filla és tan especial com nostàlgic. Pujar al cotxe, anar amb el padrí a recollir una soca i posar-la al costat de l’arbre de Nadal. Explicar-li que li ha de donar menjar perquè ompli la panxa. Avui li deixem una mandarina, demà un tros de pa i, fins i tot, una rajola de xocolata. Amb tan sols un any no acaba d’entendre que, per Nadal, aquella soca omplirà de vida el menjador i que els més grans compartirem amb ella l’essència d’aquestes dates: la felicitat i ingenuïtat dels més petits. Perquè venen unes setmanes on tot pren un altre sentit. Són dies per compartir i comprendre, per estimar i respectar, per il·lusionar-se i descobrir, per entendre i projectar, per enyorar i recordar. I ho farem mentre donem cops de bastó a la soca, cantem cançons i compartim àpats amb germans, padrins, tiets i cosins. Perquè, sense posar-hi més transcendència de la necessària, són dies on el caliu de les persones estimades és, sens dubte, el més apreciat. I demanarem als nens que pugin damunt de la cadira a recitar el seu vers de Nadal. Aquella tendresa, aquella senzillesa que genera grans dosis de complicitat. Parlarem d’esperança i projectarem nous desitjos, però ho farem pensant que, de vegades, un sol gest pot reconfortar-nos o que una paraula pot ser reveladora. I cadascú viurà el Nadal a la seva manera, amb les seves il·lusions i potser, també, sent conscient de les mancances, de les pròpies fragilitats, dels propòsits no aconseguits. Llavors serà el moment de deixar-se seduir per la cara innocent dels infants, aquella que ens permet seguir mirant endavant. Perquè el Nadal no és només un moment de l’any, és una actitud: la de creure que, malgrat tot, sempre hi ha espai per a la llum, per a l’esperança i per a la màgia que uneix grans i petits al costat de la soca. Aquella que després de rebre cops de bastó acabarà al foc per convertir en cendra els mals auguris.