10 amics i una barca, crònica de la Transsegre

Després de dos anys aturada per la pandèmia, per fi havia tornat la Transsegre. Enguany, 170 barques s'havien fet cita a Camarasa per baixar fins al pantà de Sant Llorenç, entre elles, la "Traviesinha", la barca que vam muntar els meus amics i jo per portar-nos sans i estalvis fins al nostre destí.

El dia començava després d'una nit de festa que segurament es va allargar més del compte sabent que l'endemà havíem de matinar. Ens vam presentar a Camarasa a les 11 del matí, amb més son que cap altra cosa, però amb ganes de poder baixar la que seria la nostra segona Transsegre.

L'ambient, com es podia esperar en una festa com aquesta, era completament festiu i la música i la beguda -l'aigua també- abundaven a tot arreu. Les cares d'amics, coneguts i estranys anaven desfilant pel nostre voltant, totes marcades per la il·lusió de poder navegar amb les seves barques i gaudir de la companyia de les tripulacions que havien escollit per aquell viatge.

Així doncs, després d'una bona estona esperant per poder verificar la barca i rebre les polseres que ens acreditaven com a participants de la Transsegre 2022, vam sortir a riu obert. Els primers metres, sempre els més emocionants juntament amb els últims, van transcórrer sense sobresalts. Estàvem segurs del que havíem construït, la "Traviesinha" flotava, i ho feia molt bé, amb 3 flotadors per banda i el vent de popa, però sense vela, vam començar la nostra travessia pel Segre.

El primer contacte amb l'aigua va ser xocant, tot i que el sol cremava i la crema solar era una obligació si no volies semblar una gamba, l'aigua estava freda i venia acompanyada d'una brisa gèlida que, quan sorties del riu, et deixava tremolant. Tanmateix, això no ens va impedir gaudir del cos d'aigua sobre el que ens trobàvem. Un darrere l'altre, vam anar saltant a l'aigua per nadar i començar la travessia ja preparats pel que ens esperava.

Al nostre voltant, l'ambient de la zona de sortida de Camarasa s'havia traslladat a l'aigua, desenes de barques ens envoltaven amb música, bon rotllo i galledes d'aigua, sobretot galledes d'aigua. Cada trobada amb alguna altra embarcació acabava amb una guerra d'aigua sense guanyadors i que només s'acabava quan els dos equips estaven satisfets amb les cares xopes dels seus rivals.

Aquest bon ambient se succeïa en cada trobada, cada xoc i cada interacció amb el nostre entorn. I així, a poc a poc però segurs, ens vam anar fent pas pel riu. A diferència de l'última edició, on vam baixar sense deixar de remar i vam acabar sent dels primers, enguany vam decidir anar amb calma i gaudir més de l'experiència. I dit i fet, durant bona part del primer tram de riu ens vam deixar portar pel corrent, aprofitant qualsevol excusa per parar i mullar a alguna barca que tinguéssim a prop o per llençar-nos a recollir algun rem o qualsevol altre objecte que ens hagués caigut a l'aigua.

Seguint amb el ritme despreocupat que havíem marcat, vam arribar a la meitat del trajecte al cap d'una hora i mitja, el punt central del recorregut el marcava un pont que creua el pantà de Sant Llorenç. Allí és on sempre s'ajunta més gent i on verdaderament es fa la festa de la Transsegre. En arribar, desenes de barques que havien començat la baixada abans de nosaltres ja estaven allí, congregades al voltant de les embarcacions que havien trobat la forma d'incloure un altaveu a l'estructura sense el risc que es mulli o s'espatlli. Davant d'això, ens vam sumar al gran grup que s'havia format. Allí al mig, el fred d'haver estat tota l'estona en contacte amb l'aigua ja no es notava tant i durant una bona estona van continuar les guerres d'aigua, les conversacions amb amics i desconeguts i, en definitiva, totes aquelles coses que tant havíem trobat a faltar durant els anys en els quals no vam poder baixar la Transsegre.

Al cap d'una bona estona, però, va tocar pensar en marxar d'allí i acabar de fer el recorregut fins a Sant Llorenç, ja que havien passat diverses hores, començàvem a estar cansats, i encara ens quedava bona part del camí. Així doncs, vam començar a remar per allunyar-nos de la concentració de barques.

A partir d'aquest moment, les coses es van començar a complicar, el vent es va girar i va començar a vindre de cara, fent que cada palada valgués la meitat d'una sense vent. A més, si pel que fos deixàvem de remar, la barca ràpidament se n'anava cap enrere, fent inútils tots els esforços que havíem fet fins al moment de parar. Amb tot això, i sumat al fet que alguns integrants de l'embarcació no estaven per la labor de remar, els últims kilòmetres es van començar a fer eterns. Els braços ens començaven a pesar i el cansament de la nit anterior ara ens acusava amb més força que mai. Això, i el fet que semblava que per molt que ens esforcéssim la barca no es movia, va acabar per crear crispacions entre el grup.

Tanmateix, amb constància -i algun crit- vam acabar arribant a Sant Llorenç. Ara, només ens faltava remar l'últim tros del pantà fins a la zona designada pels responsables per fer la retirada de les embarcacions. Aquests últims metres van ser els més durs, tots estàvem morts i els rems es movien més per inèrcia que per voluntat pròpia. Fora de l'aigua, des del poble, els pares d'alguns dels companys de l'embarcació ens animaven i ens motivaven a fer aquell últim esforç afirmant que "ja ho teníem", però des de la barca no ho vèiem tan clar. Finalment, després de 5 hores de baixada, més d'una cremada per cap, uns quants ensurts i, sobretot, molta festa, vam poder tornar a tocar terra.

El viatge havia sigut dur i, per moments, tens, així i tot, cap dels membres de la "Traviesinha" dubtaria ni un segon en tornar-lo a fer.

La Transsegre havia tornat.