Per què els adults no recorden la seua primera infància? Un estudi ofereix noves pistes

Un equip de científics de la Universitat de Yale ha descobert que els nadons de tan sols 12 mesos tenen capacitat per codificar records al seu cervell, la qual cosa contradiu la teoria predominant sobre l’amnèsia infantil. Aquesta troballa suggereix que la incapacitat dels adults per recordar esdeveniments dels seus primers anys de vida probablement es degui a dificultats per recuperar aquests records, i no a una impossibilitat de crear-los en primer lloc. La investigació, publicada recentment a la prestigiosa revista Science, suposa un avenç significatiu en la comprensió del desenvolupament de la memòria humana.

Els investigadors, liderats per Tristan Yates (actualment a la Universitat de Colúmbia), van utilitzar imatges per ressonància magnètica funcional per mesurar l’activitat cerebral en l’hipocamp de 26 nadons amb edats compreses entre els 4 i els 25 mesos. Aquesta regió del cervell, fonamental per a la formació de records, va mostrar una intensa activitat durant la codificació de noves experiències, especialment en els nadons majors de 12 mesos. "L’estudi mostra que l’hipocamp pot codificar records episòdics, la qual cosa suggereix que les etapes de consolidació o recuperació podrien ser responsables de l’amnèsia infantil," explica Nick Turk-Browne, un dels autors principals de l’estudi.

Durant dècades, els científics han debatut sobre les raons per les quals hi ha aquest punt cec en la nostra memòria. La teoria més acceptada fins ara indicava que l’hipocamp, la part del cervell responsable d’emmagatzemar records, no estava prou desenvolupat en la primera infància com per codificar experiències. Tanmateix, aquest nou estudi refuta aquesta idea i obre noves vies d’investigació sobre el funcionament de la memòria primerenca.

Com funciona la memòria episòdica en els nadons

Per dur a terme l’experiment, els científics van dissenyar una tasca específica per avaluar la memòria dels nadons. Els van mostrar imatges de rostres, objectes o escenes, i després, després de presentar-los diverses imatges diferents, els van ensenyar una foto prèviament vista al costat d’una altra de nova. "Si un nadó mira fixament la imatge anterior més que la nova que hi ha al costat, això pot interpretar-se com que la reconeix com a familiar", resumeix Turk-Browne.

Els resultats van ser reveladors: com més gran era l’activitat en l’hipocamp quan un nadó observava una imatge nova, més temps la mirava quan apareixia de nou posteriorment. A més, la part posterior de l’hipocamp, on l’activitat de codificació era més intensa, és exactament la mateixa àrea que s’associa principalment amb la memòria episòdica en adults. Aquest patró va ser especialment significatiu en els nadons majors de 12 mesos, la qual cosa suggereix que la capacitat per formar records episòdics es desenvolupa al voltant del primer any de vida.

"La codificació és el procés mitjançant el qual l’hipocamp captura una instantània de la nostra experiència sensorial actual. Aquesta és la primera etapa en la construcció i retenció de la memòria episòdica", detalla Turk-Browne. A diferència de l’aprenentatge estadístic, que permet als nadons extreure patrons d’esdeveniments i que és crucial per al desenvolupament del llenguatge des dels 3-4 mesos, la memòria episòdica sembla desenvolupar-se més tard, al voltant dels 12 mesos.

La diferència entre crear i recuperar records

L’estudi planteja una qüestió fonamental: si els nadons poden formar records, per què aquests desapareixen en l’edat adulta? Els investigadors assenyalen que, després de la codificació inicial, els records s’han de consolidar amb la resta del cervell, un procés que te lloc durant el son en els dies i setmanes posteriors. Encara que aquests records poden perdurar durant anys, finalment han de ser recuperats per influir en el nostre comportament i en allò que som capaços de recordar conscientment.

Les troballes coincideixen amb estudis recents realitzats en rosegadors, que demostren que els records generats durant la infància poden persistir fins l’edat adulta, però romanen inaccessibles per a la seua recuperació sense l’estimulació directa dels engrames (les empremtes físiques que s’originen quan es crea un nou record) o sense senyals recordatoris específics.

"Estem treballant per rastrejar la durabilitat dels records hipocampals al llarg de la infància i fins i tot estem començant a considerar la possibilitat hipotètica, gairebé de ciència-ficció, que puguin perdurar d’alguna forma fins l’edat adulta, malgrat ser inaccessibles," conclou Turk-Browne, que obre la porta a futures investigacions en aquest camp.

Què és l’amnèsia infantil?

L’amnèsia infantil és un fenomen psicològic en el qual els adults són incapaços de recordar esdeveniments específics ocorreguts durant els seus primers anys de vida, generalment abans dels 3-4 anys. Aquest fenomen, documentat des de fa dècades, ha intrigat els investigadors a causa de l’aparent contradicció: durant aquells primers anys, els nens aprenen a un ritme vertiginós (llenguatge, habilitats motrius, reconeixement de persones), però paradoxalment no poden recordar experiències concretes d’aquell període quan són adults.

Fins ara, les teories més acceptades suggerien que aquesta amnèsia es devia a la immaduresa de l’hipocamp en els primers anys de vida o a la falta de desenvolupament del llenguatge, que impediria de codificar els records de manera narrativa. Tanmateix, l’estudi de Yale suggereix que el problema no està en la formació inicial dels records, sinó en els mecanismes que permeten recuperar-los posteriorment.

Per què és important aquest descobriment?

Les implicacions d’aquest estudi van més enllà de la mera curiositat científica. Comprendre com funciona la memòria des de les etapes més primerenques del desenvolupament podria tenir aplicacions pràctiques en diversos camps, des de la psicologia infantil fins la neurologia i l’educació. Per exemple, podria ajudar a desenvolupar noves estratègies per potenciar l’aprenentatge en els primers anys de vida, o fins i tot obrir camins per tractar trastorns relacionats amb la memòria.

A més, aquesta investigació planteja preguntes fascinants sobre la naturalesa de la nostra identitat i com es forma a través dels records. Si els primers anys de la nostra vida deixen empremtes al nostre cervell que romanen inaccessibles però que potencialment podrien recuperar-se, què ens diria això sobre la nostra formació com a individus?

Podrem algun dia recuperar aquests records primerencs?

L’equip de Yale ja està explorant la possibilitat que els records de la primera infància no desapareguin per complet, sinó que romanguin emmagatzemats en algun racó del nostre cervell, inaccessibles mitjançant els mecanismes habituals de recuperació. "La idea que aquests records primerencs puguin perdurar d’alguna forma fins l’edat adulta, encara que ens resulti impossible accedir a ells conscientment, és fascinant", assenyalen els investigadors.

Encara que actualment pugui semblar ciència-ficció, els avenços en neurociència i tecnologies d’imatge cerebral podrien algun dia permetre’ns desenvolupar mètodes per accedir a aquests records primerencs. De moment, l’equip de Turk-Browne continua investigant la durabilitat dels records hipocampals al llarg de la infància, amb l’esperança de desentranyar un dels grans misteris de la ment humana.