Bademunt, l’etern comodí

El diumenge 1 de març del 1987, Manolo Bademunt Buera (24-1-1921/4-3-2004) posava punt final a la seua carrera com a futbolista primer, i entrenador després, amb 30 anys al servei del Lérida Balompié, Unión Deportiva Lérida, i finalment, Unió Esportiva Lleida. Va ser dirigint l’amateur un partit, des de la banqueta del Camp d’Esports, davant del Guineueta a la categoria Preferent. Ho va deixar per problemes de salut, havia patit una lipotímia un parell de partits enrere i els metges, i la seua esposa, li van aconsellar que ho deixés. Bademunt, a qui des del club mai se li va agrair prou els serveis prestats, va ser abans que res un home de club. D’aquells personatges, mediàticament poc valorats, que sempre han estat allà per donar un cop de mà en el que fes falta. N’hi ha prou de recordar, per citar només uns exemples, Molowny al Reial Madrid (potser el més icònic de tots), Boro al València, Flores a l’Espanyol, Víctor Fernández al Saragossa o Joaquín Caparrós al Sevilla... Bademunt va ser jugador del Lérida Balompié des de la temporada 1939-40 a Segona Regional en ascens a Primera Regional (40-41) i a Tercera, per reestructuració, la 42-43 fent història al camp de la carretera de Corbins. La 45-46, ja com a Unión Deportiva Lérida, va passar al Camp d’Esports per aconseguir la 48-49 l’ascens a Segona divisió. Bademunt, que va començar de davanter per, amb els anys, passar a jugar de migcampista defensiu, no va poder disfrutar de l’ascens a Primera divisió (49-50) perquè va ser traspassat al Cartagena. Un fet que Manolo sempre va lamentar perquè del Cartagena va passar al Cadis (vegeu el desglossament) i quan va tornar, perquè mai va voler desvincular-se del seu equip ni de la seua ciutat, ja va passar a formar part de l’staff tècnic. La seua missió era l’amateur però quan queia l’entrenador de torn sempre acabava donant un cop de mà fins a l’arribada del nou inquilí de la banqueta. No obstant, hi va haver ocasions en què sí que va començar la campanya des de la primera jornada: la 57-58 a Tercera amb Josep Peralta; la 61-62 també amb Peralta fent tàndem, i la 69-70 en solitari. Va disfrutar, amb Vilaltella de president, de l’històric ascens a Segona (64-65) com a ajudant de Josep Seguer.

El seu últim pas per la banqueta del primer equip va ser la 72-73, sempre a Tercera, quan va agafar l’equip que havia deixat Moreno Manzaneque i gairebé va aconseguir l’ascens. Va acabar quart. Bademunt només va deixar el Lleida per entrenar una única temporada l’Oliana, a Tercera divisió (77-78), encara que no va poder impedir-ne el descens. Lleida TV li va rendir homenatge la campanya 2009-2010 creant el trofeu Bademunt al màxim golejador de l’equip. El va guanyar Marc Sellarès amb 12 dianes.

A Cadis encara se’l considera una llegenda

Quan el lleidatà Josep Peralta va ser contractat pel Cadis, com a entrenador de l’equip, llavors a Tercera divisió la temporada 50-51 (la mateixa en què la UD Lérida debutava a Primera) es va emportar al Carranza fins a set jugadors que havien estat clau en els èxits del Camp d’Esports: Bademunt, Cala, Amat, Ferrando, Módol, Vega i Ramacha. Tots se’n van anar la temporada següent menys Bademunt. Amb els grocs va estar cinc anys i va acabar sent el capità. Avui dia, encara se’l considera una llegenda del futbol gadità.